Archivo de la etiqueta: Joan Ferre Verge

Captura de pantalla 2012-09-27 a las 22.02.00

MAS VA A “MENOS”, por Joan Ferré Verge.

La contundent derrota que va patir ahir CiU només té un culpable: Artur Mas. Els resultats de CiU s’han de llegir sota la perspectiva plebiscitària i el candidat de CiU, el que havia promès al poble català a portar-nos a la terra promesa, va navegar en el seu intent.
La premsa del dia d’avui així ho reconeix i són molts els diaris que li atribueixen la davallada patida. Fins i tot ja hi ha qui el qüestiona, tal com ja vaig fer jo mateix a les meves primeres valoracions una vegada acabat el recompte i amb les resultats definitius. Aquest matí, a Catalunya Ràdio, Manel Fuentes li preguntava a l’Alicia Sánchez Camacho si Mas havia de plegar. Només fa uns dies ningú s’hagués atrevit a preguntar-ho i menys un locutor d’una de les emissores de la Generalitat.
A nit hi va haver un detall que per a mi pot ser molt significatiu. Mas, després de fer les valoracions davant la premsa acreditada i els militants i simpatitzants que s’havien reunit a l’Hotel Magèstic, va assumir la derrota i es va retirar. A partir d’aquell moment no va concedir entrevistes a cap mitjà de comunicació. Ni la pròpia TV3 va aconseguir-ho. Va ser l’Oriol Pujol qui va haver de sortir a donar la cara i assumir que no s’havia assolit l’objectiu que s’havien fixat que és tan com dir que van patir una severa derrota electoral. La locutora del canal autonòmic li va preguntar el motiu pel qual Mas no concedia entrevistes i el secretari general convergent va dir que el President s’havia retirar a meditar.
Una vegada passada la nit electoral i ja en calma i tranquil•litat, és quan s’han de fer les valoracions. Imagino que avui, Mas, serà la persona més buscada pels diferents mitjans. La seva flama s’ha apagat de sobte i per molt de temple que tingui, li serà molt difícil poder sortir ben parat de les preguntes que li puguin fer els periodistes que, segur, no seran gens condescendents amb l’encara President.
El seu futur més immediat, ara per ara, és del tot incert. Manel Fuentes preguntava a la Sánchez Camacho si era factible pactar amb CiU i la líder popular li responia que aquesta possibilitat és pràcticament impossible. Posteriorment li ha preguntat si pactaria amb CiU sense Mas i li ha seguit responent que era molt difícil.
També sé li ha preguntat a la líder del PPC sobre possibles pactes electorals de CiU amb ERC o el PSC i la Camacho s’ha mostrat molt escèptica de que qualsevol d’aquestes dues formacions pugin arribar a un acord de govern. Governar amb CiU és fer-se responsables de les polítiques econòmiques que s’aplicaran a partir d’ara, però també, d’alguna manera, validar la política de retallades que ha fet el govern de Mas durant els dos anys que ha durat el seu govern.
És factible un govern de concentració de tots contra CiU? Des del meu punt de vista poc provable. L’antic pacte tripartit entre PSC, ERC i ICV-EUA no es pot repetir perquè amb la suma de tots no s’arriba a la majoria absoluta que està en 68 diputats. Per tant, si la suma de les 3 forces és de 64 escons (ERC, 21, PSC, 20 i ICV-EUA, 13) encara faria falta la participació d’una altra formació amb el nombre de diputats necessaris i, de les 3 que manquen, només el PPC i C’s, es podrien sumar a l’hipotètic pacte. A priori, em sembla bastant complicat.
Tornant a l’Alicia Sánchez Camacho, Manel Fuentes també li preguntava si es podrien convocar unes noves eleccions. No s’ha volgut pronunciar, però tot està obert.
Tothom fa a Mas responsable d’haver-nos portat a una espècie de carreró sense sortida només (i m’agradaria remarcar-ho) per interessos personals i del seu propi partit. Demanava un suport ampli de la ciutadania catalana i ha perdut 12 diputats.
Intueixo que a Mas li han d’arribar encara molts de problemes més. Si la fiscalia anticorrupció investiga si té comptes o no a Suïssa i, en cas de tenir-los, la procedència dels diners dipositats allí.
No li auguro bons temps…

Captura de pantalla 2012-09-27 a las 22.02.00

REPUBLICANS D’ESQUERRA I DE DRETA, por Joan Ferré Verge.

És sabut que a tots els partits polítics hi ha una ala més radical i una més moderada. Recordem, per exemple, a Francisco Fernández Ordóñez (el ministre del divorci) que va ser-ho amb Adolfo Suárez (UCD) i Felipe González (PSOE) la seva condició de socialdemòcrata li permetia aquesta ambigüitat. Als temps d’ara potser un clar exemple seria Ferran Mascarell.

Però avui toca parlar dels republicans. Un republicà pot ser de dretes o d’esquerres, indistintament. Durant la II República Espanyola hi va haver presidents de diversos colors polítics. Només cal estar en contra de la monarquia.

El govern tripartit (o d’Entesa) va ser possible perquè a l’hora de signar el pacte es va prioritzar fer un govern d’esquerres abans que sobiranista. Carod Rovira, tot i ser independentista (això no cal posar-ho en dubte) va preferir fer fora a CiU del govern i va prioritzar un pacte amb els partits de l’arc parlamentari de l’esquerra catalana.

Però en un procés d’aquells d’autodestrucció tan propi d’ERC, el sector barceloní (Puigcercós, Ridau…) va apartar de la primera línia al sector de l’avellana (Carod, Benach, Bargalló, Niubó, etc.) Però els primers tampoc van estar-se durant molt de temps al poder i l’arribada de Junqueras va canviar les estratègies del partit de dalt a baix.

Ara mateix, bona part de ERC només té un objectiu (una obsessió, diria jo): la independència de Catalunya a qualsevol preu. Si per assolir aquest propòsit s’ha de pactar amb el propi dimoni, sense cap mena de dubte es pactarà.

CiU potser no serà el dimoni, però el seu ampli historial d’afers extrapolítics, fa que, al menys, l’honorabilitat de determinats dirigents, es fiqui en entredit.

Coneguts són els casos de corrupció que han esquitxat polítics convergents i d’UDC (casos Palau, Pretòria, Treball, etc.) Malgrat tot, no els ha impedir quasi que mai, que el seu fidel electorat seguís confiant amb ells. Al propi president Mas, encara que no se’l relacioni directament en cap d’aquests casos, com a màxim dirigent del partit, sé suposa que alguna responsabilitat hauria de tenir. Al menys per omissió… També cal recordar l’exemple poc modèlic del seu progenitor que tenia un compte a Liechtenstein on, presumptament, estaven dipositats capitals evadits d’Espanya.

Amb aquests antecedents, Junqueras i els seus, donaran suport a CiU (sempre que no obtingui la federació majoria absoluta) per a fer la consulta sobiranista com a primer pas per a que Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa. Al Períodico de divendres es podia llegir el següent titular: ERC s’erigeix en l’assegurança per evitar que CiU reculi.

Cal tenir els conceptes molt clars. CiU és el partit de la dreta catalana, ideològicament molt proper al PP i, ara mateix, la direcció de ERC ha virat cap a la dreta. Si després de les eleccions el govern de Mas (dono per suposat que tornarà a ser el president) torna a retallar drets socials i laborals i ERC li acaba donant suport (implícit o explícit, tant em dóna), la formació republicana també en serà responsable.

S’ha de ser sempre conseqüent amb totes i cadascuna de les decisions que es prenguin.

Captura de pantalla 2012-11-19 a las 23.50.44

MAS, PUJOL I L’OMBRA DEL DUBTE, por Joan Ferré Verge.

 

Si voleu saber la meva opinió sobre el moment que ha triat el que el diari el Mundo per a filtrar l’esborrany de l’informe de la policia on s’imputa, presumptament, els presidents de la Generalitat Pujol i Mas amb comptes a Suïssa, os he de dir que, evidentment, no ha estat casualitat i s’ha fet ara per a influir en la campanya electoral catalana.
Dit això he de dir que no posaria la ma al foc per cap dels dos, o sigui, que em crec que igual Pujol com Mas poden tenir comptes en bancs suíssos.
Convergència sempre ha estat vinculada en negocis poc clars. Des de les comissions del 3 % que cobraven per l’atorgament de contractes i que va ser denunciat en una sessió del Parlament per Pasqual Maragall (sembla ser que era el 4 %), a d’altres casos com per exemple el Campeón de concessió de llicències d’ITV i on s’ha vist involucrat el Secretari General de CDC Oriol Pujol que, encara que no ha estat inculpat, sí que se’l cita al sumari com a col•laborador necessari de la trama o el més sonat de tots, el cas Palau de la Música on, segons els informes de l’Agència Tributària, el partit nacionalista s’hauria finançat de forma irregular.
No descobreixo res quan dic que el PP i Convergència són els que han rebut, històricament més donacions anònimes. Tots dos partits sempre s’han negat a reformar la llei de finançament dels partits polítics per a no haver de declarar la procedència de les donacions.
Un pregunta retòrica: Quan una empresa o persona dóna diners a un determinat partit polític, no serà que busca obtenir algun benefici a canvi?… O és què tal vegada ja l’han obtingut?
D’aquí, del finançament irregular dels partits a, al finançament il•lícit dels seus màxims dirigents només hi ha un pas. El diari el Mundo, després d’inculpar a Pujol i Mas, a l’edició d’avui també inculpa al Conseller d’Interior Felip Puig.
De Duran i Lleida (UDC) es posa en qüestió des de fa temps el tren de vida que porta: 12.000 euros mensuals d’hipoteca, residència a una suite de l’Hotel Palas de Madrid, etc. S’han de guanyar molts diners per a viure i el sou de diputat al Congrés no dóna per a tant.
Avui mateix tant Mas com Pujol han presentat una querella contra el diari de Pedro J. Ramírez. Ara bé, no espero que donin cap tipus d’explicació, al menys fins que passi el dia 25. El que desitgen és que les urnes els siguin favorables per a assegurar-se 4 anys més de poltrona i domini absolut del seu territori. Si, finalment, tal com anuncien els sondejos, guanyen les eleccions de forma còmoda, deixaran que el pas del temps faci oblidar tot aquest l’enrenou, tal i com han fet sempre.
Ara per ara només ells saben de forma fefaent si tenen o no comptes a Suïssa amb diner obtinguts de forma irregular. De ser verídiques les informacions del diari el Mundo, en veure’s descoberts, s’haurien de retirar ràpidament de la cursa electoral.
Però l’ambició d’algunes persones no té límits i com saben que els seus votants no els hi passaran factura (com també passa amb el PP), preferiran viure sota l’ombra del dubte abans que rentar la seva imatge pública.

 

24137_thumb_mani 11s2012 efe

LA METAMORFOSI DE CIU. POR JOAN FERRE VERGE


Em sorprèn veure els mítings de CiU. Ja no pel públic assistent, CiU sempre ha tingut molt de poder de convocatòria, sinó per la diversitat de banderes que s’hi poden veure.

Encara que us sembli increïble, l’any 1982 vaig assistir al meu primer i últim acte electoral de la llavors coalició nacionalista. Va tenir lloc a la plaça de toros Monumental de Barcelona pocs dies abans de la victòria aclaparadora de Felipe González.

La nit anterior havia acudit al mateix lloc al míting del PSC amb la presència del propi Felipe González i els líders socialistes de l’època: Joan Raventós, Narcís Serra. També es va comptar amb la presència de Joan Manuel Serrat que va amenitzar la vetllada.

El dia següent, pel matí, tornada a la Monumental a veure el míting de Pujol i Roca. Però els motius que em van portar van ser un altres. Com va ser per un tema familiar, tampoc cal entrar en detalls.

Entre un acte i l’altre, el cert és que hi vaig trobar diferències considerables. A part de les formes, al de CiU s’hi van poder veure moltes més senyeres. Fins i tot ens en van donar a nosaltres. També s’hi va interpretar el Cant de la Senyera i tothom es va alçar fent onejar les seves banderes.

La senyera sempre ha estat molt present als actes de CiU. Segurament més que als de qualsevol altra formació política. Ara bé, per a trobar presència d’estelades (al menys de forma massiva), hauríem de remuntar-nos a temps molt més recents. Abans semblava només patrimoni de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC) L’estelada blava semblava patrimoni exclusiu d’ERC.

Però d’un temps ençà, la federació nacionalista ha sofert una gran metamorfosi: s’ha adaptat perfectament als nous aires sobiranistes que bufen a Catalunya. Ara la senyera pelada ha deixat pas a les estelades blaves i a les blaves amb estrelles (les de la UE)

No hi ha dubte que CiU ha sabut transformar-se més ràpidament que d’altres formacions. Esteu pensant amb el PSC? Jo també.

psc-afirma-defiende-punetazo-autonomico_1_1408945

I DESPRÉS DEL NOU PSC, QUÈ?. Per Joan Ferré Verge.

No sóc partidari de posar qualificatius innecessàriament, per tant, no em va sembla bé quan el PSC va decidir afegir l’adjectiu nou a les seves sigles. Com eslògan de campanya, passi, però com s’ha vist, ha quedat així; ignoro si de forma definitiva o no.
Però ara imagineu-vos per un moment (potser aquet exercici que us demano no és tan difícil de fer) que després del 25-N el PSC amb el Pere Navarro al capdavant i pel que sembla, la Carme Chacón només un pas pel darrere, s’estavellen electoralment parlant i què el més que previsible desastre doni pas a un congrés extraordinari on s’acabin marcant les línies mestres d’un nou projecte socialista català i què en surti una renovada executiva. Llavors qui nom sé li hauria de posar? Perquè en aquest cas sí, seria un nou PSC (amb un nou projecte i una renovada direcció) i no una continuació del PSC de Montilla, Zaragoza, Iceta, Corbacho i companyia, com és el de PSC de Navarro.
He dit moltes vegades que el PSC va perdre l’oportunitat de renovar-se en el darrer congrés i els darrers resultats electorals avalen la meva tesi i em poden continuar donant la raó només dintre d’unes poques setmanes.
I cóm hauria de ser un PSC renovat? Primerament s’hauria de treure de sobre la rèmora que significa la dependència política del PSOE. Per aquell que ho desconegui, el PSC és un partit diferent del PSOE en contraposició a les federacions socialistes que hi ha a la resta de les comunitats autònomes d’Espanya. Encara recordo que al principi de la democràcia, quan donaven els resultats electorals globals, es deia PSOE + PSC. D’acord que puguin computar de forma conjunta a l’hora de sumar els resultats, però caldria exigir el grup parlamentari propi, que es va perdre en temps de Felipe González, per així tenir una veu pròpia i diferenciada de la resta de germans espanyols i, si cal, votar diferent quan els interessos de Catalunya (els quals es suposa que el PSC hauria de defensar) es veiessin atacats. Posem un exemple: quan el PSC va haver de donar suport al corredor ferroviari central en detriment del corredor mediterrani.
Aquesta imatge de subordinació del PSC cap al PSOE s’ha fet palesa darrerament en, al menys, dos temes transcendentals per al futur immediat de Catalunya.
El primer tema és com han de ser, a partir d’ara, les relacions entre Catalunya i Espanya. El model actual basat en el finançament econòmic i un cert grau d’autonomia política, està esgotat perquè Madrid incompleix els pactes.
El segon tema és la manera de com traçar les línies mestres per aconseguir aquesta transformació.
Per a dir-ho en paraules molt més entenedores, el dilema, ara per ara, és si Espanya s’ha de convertir en un estat federal on Catalunya obtingués un status diferent a l’actual o tirar pel camí del mig i demanar, directament, la independència.
Mentre des del PSC es demana un estat federal, al PSOE li ha costat fer-se la idea. Durant la festa de la Rosa de Gavà que organitza el PSC, Navarro va reclamar públicament el pronunciament de Rubalcaba, però d’aquest no va sortir ni uns sola paraula de complicitat. La construcció d’un estat federal passa per reformar la Constitució Espanyola i, això, des de Ferraz no es veu amb bons ulls.
La proximitat de les eleccions catalanes ha provocat que el PSC hagi de marcar la seva línia electoral. Per tant (i per estar en consonància amb bona part del seu electora), ha inclòs un referèndum d’autodeterminació dintre del marc de la llei. També aquí hi ha discrepàncies profundes entre el PSC i el PSOE.
En tot aquest debat s’ha posat en evidència, una vegada més, que els socialistes catalans estan fent el que se’ls hi autoritza des de l’executiva federal i això perjudica clarament els interessos dels socialistes catalans. Però cal tenir en compte que un PSC afeblit va en detriment dels interessos nacionals del PSOE.
Finalment ho resumiria amb unes poques paraules: El PSC pateix una manca de confiança per part de l’electorat.
I quan un partit no genera confiança difícilment pot tenir aspiracions de govern.
Per tant, què vindrà després de nou? Ara per ara és una incògnita.

Captura de pantalla 2012-09-27 a las 22.02.00

M’HE BUSCAT L’ÀNIMA I NO L’HE TROBADA, por Joan Ferré Verge.

Al Rey la hacienda y la vida
Se ha de dar, pero el honor
Es patrimonio del alma
Y el alma solo es de Dios.

Joan Ferré Verge

Amb aquests versos de El alcalde de Zalamea de Caldrón de la Barca, he volgut buscar una introducció per a parlar d’un dels disbarats més grossos que he escoltat darrerament.
Opinava la presentadora de TVE Mariló Montero que quan a algú li trasplanten un ronyó o un fetge, juntament amb ell poden trasplantar l’ànima del donant.
La primera pregunta que em faig és: Existeix l’ànima?
La segona: Què és l’ànima?
I la tercera (que són 2): Què passa amb l’ànima de qui rep el trasplantament? És que passa a tenir-ne dues?
Evidentment per a un creien l’ànima existeix i cm diuen els versos de l’encapçalament, només seria propietat de Déu.
Però per a un descregut com jo, si no crec amb l’existència de Déu, difícilment puc creure en l’ànima tal com la entenen els creients.
Per a mi l’ànima és la part racional de la persona. El seny que diríem els catalans. És el que ens diferencia als humans (i no tots) dels animals. Una part intangible i difícilment alterable si no canvia la personalitat del subjecte. Ara bé, d’aquí a veure com puja al cel o se’n va directe cap a l’infern quan una persona es mor, hi ha, evidentment una gran diferència.
I evidentment, responent a les darreres preguntes que em faig, el trasplantament d’un òrgan humà no porta implícit el transvasament de l’ànima d’un cos a l’altre, AFORTUNADAMENT!! Ja que si a un ser humà ja li costa moltes vegades prendre les seves pròpies decisions (que són seves i de ningú més) imagineu-vos per un moment que hagués de decidir entre dues possibles sortides. Gràficament més o menys allò que es representa amb un angelet que t’està dient alguna cosa per una orella i un dimoniet que te’n està dient tot el contrari per l’altra. Però no sempre hauria de ser així… Però em dóna el mateix.
Mariló Montero ja s’ha disculpat. Imagino que aconsellada per algun dels polítics que tan abunden per l’ens públic. Què fa un polític quan fot la gamba fins al genoll? Sortir, disculpar-se i, la majoria de les vegades dir que s’han tret les seves paraules de context.
Imagino que quan Mariló Montero va sortir opinant de l’ànima ho va fer amb els cinc sentits (o són 6? –la intuïció-), perquè normalment no surts a antena improvisant les paraules. Però la seva moralització està totalment d’acord amb les ràncies creences de la dreta espanyola i segurament van agradar a més d’un (a Rouco per exemple)
I pensar que van acomiadar a Ana Pastor per fer el que s’ha de fer: de periodista!!