Archivo de la etiqueta: Joan Ferre Verge

Captura de pantalla 2013-02-11 a las 00.02.07

ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE LES DECLARACIONS DE LA RENDA DE RAJOY. Por Joan Ferré Verge.

Rajoy.

 

Primer vull fer una petita recopilació d’alguns titulars de diferents diaris que parlen sobre el tema:

eldiario.es:

No coinciden las cifras porque no coinciden… los conceptos.
Rajoy duplicó sus ingresos entre 2003 y 2009.
El patrimonio de Rajoy subió al calor de la burbuja financiera.

diariocritico.com:

Mariano Rajoy cobró un ‘pastón’ en 2011: nada menos que 402.389,89 euros brutos.

elplural.com

Rajoy se subió el sueldo un 27% en plena crisis, mientras pedía a los españoles moderación salarial.

elpreriodico.cat

Rajoy va guanyar el 2012 gairebé 45.000 euros nets, un terç menys que abans de ser president.

Publico.es

Las declaraciones de Rajoy de 2007 a 2011 no reflejan pagos a la Seguridad Social.

Com la majoria de vosaltres sabeu, sóc funcionari de l’Agència Tributària i, per tant, corroboro totes aquelles informacions que remarquen que el diner negre no surt a les declaracions. En tot cas ha pogut aflorar a les declaracions especials que han permès regularitzar la situació arran de l’amnistia fiscal promoguda pel govern del propi Rajoy.
Però la veritat és que tampoc vull parlar-vos d’això.
Un dels diaris que he esmentat amb anterioritat (eldiario.es) publica, no les declaracions de la renda de Rajoy, sinó certificats suposadament emesos per l’Agència Tributària (després us explicaré perquè dic suposadament)
I dic això perquè si d’alguna cosa entenc és precisament de certificats tributaris ja és la feina que tinc encomanada a la meva oficina.

La primera cosa que em va cridar l’atenció és que els certificats siguin d’una data anterior a 2007 (a partir de 2003), ja que, els sistema informàtic no permet fer certificats tributaris amb anterioritat a aquest exercici (els 4 darrers no prescrits + 1) És que Rajoy ha rebut un tracte de favor per part de les autoritats tributàries?
També m’ha cridat l’atenció que, encara que posi que estan expedits per la Delegació Especial de Madrid, no hi consta l’adreça d’aquesta administració. A tots els certificats consta l’adreça de l’oficina que els ha expedit.
Tampoc hi consta el codi de barres amb la corresponent numeració ni el codi segur de verificació, imprescindible per assegurar-se que no es tracta de una falsificació, ja que amb aquest codi, entrant a la web de l’Agència Tributària, es pot comprovar l’autenticitat del mateix.
Per tant, sense afirmar taxativament que puguin ser certificats falsos, deixeu-me, al menys, que tingui els meus dubtes sobre veracitat dels mateixos.
Tota aquesta informació és perfectament contrastable, ja que només cal demanar-ne un a través de l’oficina virtual amb certificat d’usuari o DNI electrònic o acudir personalment a la vostra Delegació o Administració de l’Agència Tributària.

Captura de pantalla 2013-02-06 a las 22.59.00

LA METAMORFOSI DE RAJOY, por Joan Ferré Verge.

En poc temps, Mariano Rajoy ha passat de ser un polític mediocre (quan exercia de cap de l’oposició) a ser un pèssim governant. O dit d’una manera molt més metafòrica, el cuc, després de passar per capoll, no sempre s’acaba convertint en papallona, de vegades ho fa en escarabat.
Durant el darrer mandat de Zapatero, mentre es desinflava la bombolla immobiliària i s’accentuava la crisi, Mariano Rajoy es va limitar a criticar el govern fent una oposició destructiva sense aportar cap solució que ajudés a pal•liar la situació de crisi ni donés el més mínim suport al govern socialista. En l’única cosa que es van posar d’acord va ser a l’hora de reformar la Constitució per establir un sostre de despesa pública. Curiós…
Però ara les tornes han canviat. El dia 20-N de 2011, els votants van donar majoritàriament el suport al candidat Rajoy com a cap de llista del Partit Popular. Pràcticament sense programa electoral, Rajoy va assolir una còmoda majoria absoluta simplement amb la promesa de donar la volta a la situació com si es tractés d’un mitjó. Un any i escaig després la situació ha canviat tant que de difícil ha passat a ser insostenible.
Mentrestant, Rajoy ha demanat el suport de l’oposició per a poder portar a terme les mesures econòmiques i socials que, segons la Merkel i ell mateix, Espanya requeria. Aquestes mesures, basades en la contenció de la despesa pública, en lloc de crear 3 milions i mig de llocs de treball (tal i com va pronosticar González Pons), n’ha destruït 2 milions; es a dir, si quan va formar govern Rajoy hi havia a Espanya uns 4 milions d’aturats, ara n’hi ha 6 milions.
Però hi un fet que durant tots aquests anys s’ha mantingut invariable: la poca confiança que transmet Rajoy quan ha de sortir a donar explicacions davant de situacions complicades.
Com a ministre d’Aznar, Rajoy no va ser convincent a l’hora d’explicar el desastre del Pretige. Com a president del PP, la corrupció li va passar per davant dels morros sense que se’n assabentés. Finalment, com a president del govern, està vivint els dies més convulsos que mai ha viscut la democràcia espanyola sense saber, un cop més, prendre les mesures adients. De fet no ha pres cap mesura. Rajoy, juntament amb el seu govern, opta per negar-ho tot i amenaçar en querellar-se contra tots aquells que gosin difondre informacions compromeses per als populars. La qual cosa em fa plantejar una pregunta: El PP també haurà de pagar els famoses taxes judicials de Gallardón? Igual no tenen prou diners a Suïssa per a poder pagar-les…

 

Rajoy passarà a la història per dues frases molt concretes:

1.- La que va dir quan era Ministre de la Presidència i portaveu del govern d’Anar al qualificar l’escapament de fuel del Prestige com uns filets de plastilina… I
2.- La que va pronunciar només fa uns dies a Alemanya quan va dir: Tot és mentida menys algunes coses que han publicat els diaris.

 

Tot un estadista que, desgraciadament, no rebrà mai el reconeixement que es mereix per part de ningú (heu entès la broma, no?)

Captura de pantalla 2013-01-31 a las 18.22.06

JO TAMBÉ HO NEGO TOT. Por Joan Ferré Verge

Ho va negar Julián Muñoz (Malaia), ho va negar Camps (Gürtel), ho va negar Duran i Lleida (Treball), ho va negar Urdangarin (Nóos), ho va negar Daniel Osàcar (Palau), ho va negar Matas (Palma Arena), ho van negar Bartomeu Muñoz, Prenafeta i Macià Alabedra (Pretòria), ho va negar l’Oriol Pujol (Campió), ho van negar Bustos i Daniel Fernández (Mercuri), ho va negar Bárcenas, ho va negar Xavier Crespo (Clotilde) i un llarg etcètera… I ara ho neguen Rajoy i Cospedal (Bárcenas)… Tot hom ho nega tot i no hi ha ningú que, en veure’s descobert digui: SÍ, ACCEPTO LA MEVA CULPABILITAT, PER AIXÒ DIMITEIXO I RETORNO TOTS ELS DINERS APROPIATS DE FORMA INDEGUDA!
Segons la informació aportada pel diari el País, l’actual president del govern espanyol i també del PP Mariano Rajoy i la presidenta de Castella la Manxa i Secretaria General del populars, haurien estat receptors dels famosos sobres que s’haurien repartit durant molts d’anys des de la seu del PP del carrer Gènova de Madrid. A més a més, a Rajoy sé li haurien donat algunes quantitats menors en concepte de corbates i vestits. Aquest matí, a Catalunya Ràdio han dit que Rajoy acabaria dient el mateix que va dir Camps fa uns anys: Es clar que em pago els meus vestits!
La indignació ciutadana va in crescendo tal i com van destapant-se els inacabables trames corruptes on hi ha polítics involucrats; i la mateixa indignació arriba a quotes elevades en veure que a la majoria se’ls absol o se’ls indulta posteriorment. Sembla que qui legisla fa les lleis per al seu propi benefici i el dels seus familiars i amics. Intolerable!
Jo també ho nego tot. No estic imputat en cap cas i no tinc cap constància de que en el futur pugui ser requerit per la Justícia, però si em passa, també ho penso negar tot, al menys que em s’acabin aplicant els mètodes usats per la Guardia Civil en temps de la dictadura. Potser llavors admetré, fins i tot, que vaig ser el bou que va matar Manolete.

Captura de pantalla 2013-01-23 a las 10.08.56

LA CORRUPCIÓ ALS GENS , por Joan Ferré Verge.

Joan Ferré Verge

Fa anys vaig escoltar: A Espanya qui no roba és perquè no pot. Una frase molt contundent però que demostra a la perfecció la forma de ser d’una gran part de la societat nostre país.
Si fem una mirada retrospectiva ens en adonarem ràpidament que, durant els primers anys de la democràcia ja es van produir casos de corrupció política. Amb els cassos Filesa, Malesa i Time-Export (http://es.wikipedia.org/wiki/Caso_Filesa), es va destapar un entramat corrupte de finançament il•legal del PSOE. Josep Maria Sala, Carlos Navarro i Aída Álvarez, tots ells càrrecs orgànics del partit, van patir pena de presó. Ha estat dels pocs que han residit en un centre penitenciari.
Després d’aquell cas n’han anat sortint molts més que han esquitxat, sobre tot, el PP, el PSOE i CDC, però també a d’altres partits com UM (Unió Mallorquina), UDC (Unió Democràtica de Catalunya), etc.
Si hem de posar noms a tots aquests casos, qui no se’n recorda del cas Naseiro de presumpte finançament iil•legal del PP o Treball que va esquitxar a UDC en temps on Ignaci Farreras era el conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya o els més recents: l’entramat Gürtel amb ramificacions per mitja Espanya, el Palma Arena a Mallorca, l’EMARSA (l’empresa pública d’aigües de València) o el Brugal a Alacant, tots ells relacionats amb càrrecs públics el PP.
A Catalunya el més famós va ser el cas Palau (o Millet, del cognom de la persona que estava al front del Palau de la Música) que va afectar el partit dels presidents Pujol i Mas i on, presumptament, hi va haver finançament il•legal per part de Convergència a part d’altres delictes com apropiació indeguda, malversació de cabdals públics, falsificació documental, etc. Per aquest cas, a CDC sé li va embargar la seva seu per a poder fer front les possibles responsabilitats penals.
Els ajuntaments tampoc s’han escapat dels casos de corrupció, la majoria de les vegades lligada a temes urbanístics i immobiliaris. Recordeu l’operació Malaia, possiblement el més mediàtic de tots i que va afectar el de Marbella? O el cas Pretòria, a Santa Coloma de Gramanet, on hi havia implicats de diversos partits polítics, entre els quals es trobaven Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, íntims col•laboradors de Jordi Pujol. El darrer cas destapat fins el moment ha estat el Neptú, on, entre d’altres, ha estat imputat l’alcalde de Sabadell Manuel Bustos per presumpte tràfic d’influències.
Però ha estat el cas Bárcenas, l’extresorer del PP que tenia 22 milions d’euros dipositats en bancs suissos, el que ha acabat d’indignar la ciutadania. Mai com ara, el PP s’havia vist tan afectat. Abans ho havien estat institucions diverses governades pels populars (Generalitat Valenciana, Ajuntament i Diputació d’Alacant, Diputació de Castelló, Govern de Mallorca…), però el partit com a tal sempre se’n havia pogut sortir amb més o menys èxit.
L’opinió generalitzada de la ciutadania és que mai o quasi mai passa res als polítics i famosos imputats per casos de corrupció i, quan se’ls condemna, ja està el govern de torn per a indultar-los. Normalment surten molt ben parats de tots els processos. Algú es pot creure que condemnaran Iñaqui Urdangarin, el gendre del Rei? O que a la Infanta Cristina sé l’acabi involucrant en el procés del seu marit?
De vegades has d’escoltar opinions com aquestes:
Això abans no passava…
Tot això ens ho ha portat la democràcia…
Evidentment hi discrepo. Abans, com ara, de corrupció també n’hi havia, el que passa és que la majoria dels casos no sortien a la llum, potser perquè tampoc hi havia els mitjans de comunicació que hi ha ara; a part d’altres coses, es clar.
Però vull recordar tres casos molt sonats que es van produir en plena dictadura franquista: MATESA (http://es.wikipedia.org/wiki/Caso_Matesa), SOFICO (http://es.wikipedia.org/wiki/SOFICO) o la fallida del Banc de Siero que va acabar amb el pare i un dels germans de Rodrigo Rato a la presó (http://es.wikipedia.org/wiki/Ram%C3%B3n_Rato)
Per cert, sabeu quin significat sé li donava irònicament a MATESA: Ministros Asociados Timo Estampita Sociedad Anónima.

2012_12_21_QMJwWWR0LuX27UdImy4ZM5

LA NECESSÀRIA RENOVACIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ i 2.Por Joan Ferré Verge

Hi ha molts ciutadans que tenen opinions negatives respecte als funcionaris. De vegades obliden que funcionaris ho són els metges que els curen, els policies que vigilen per a la seva seguretat, els bombers que acudeixen quan hi ha una emergència o els mestres que eduquen els seus fills. A part de molts d’altres, evidentment. Fins i tot els notaris i registradors són funcionaris.
Hi ha qui defensa que, l’administració, s’hauria de privatitzar o, al menys, equiparar els funcionaris a la resta dels empleats del sector privat. Sobre aquest tema es fa molta demagògia i sovint, els que surten per les televisions o les ràdios a opinar, donen uns arguments que saben que agradaran a la majoria dels qui els estan veient i escoltant, sense explicar que pobres dels ciutadans si un dia desapareix el sector públic…
Els funcionaris som necessaris, perquè som imparcials. Quan prenem possessió del càrrec prometem la Constitució i guardar i fer guardar les lleis i les normes de l’estat i/o comunitat autònoma. Alguns funcionaris treballem amb una informació molt confidencial i privada: expedients mèdics, dades econòmiques, expedients jurídics i policials, etc. Qui pot garantir la confidencialitat d’aquestes dades més que els funcionaris públics?
No fa gaires dies escoltava un debat en el participava l’expolítica del PP Montserrat Nebreda on demanava més mobilitat per als treballadors públics. Incidia que calia anar-se oblidant de néixer, créixer i morir al mateix lloc.
Sobre aquest tema voldria fer algunes consideracions:
-Quan aprovem l’oposició, els funcionaris guanyem una plaça i, al menys que s’amortitzi aquesta, ens devem al nostre lloc de treball. No obstant això, el trasllat de funcionaris no és hermètic i està degudament regulat. Però és evident que no és el mateix traslladar al algú dels grups més alts (amb un poder adquisitiu molt més elevat) que no a un empleat públic dels grups més baixos on, el trasllat, podria significar-los la ruïna econòmica.
-El que si que és factible, al meu entendre, és optimitzar (mireu que no parlo de reduir) els funcionaris i d’altres empleats públics de les diferents administracions.
Amb la creació de les autonomies, sovint, es van crear organismes que, a la pràctica estan buits de contingut, amb escasses competències. Les funcions que tenen atribuïdes es podrien fer, perfectament, des d’un altre departament.
L’altre dia, un amic meu, alcalde i exdiputat i, per tant, amb molt bagatge polític, reclamava la supressió dels consells comarcals, eines pràcticament inútils. A Catalunya, els consells comarcals es van crear pels interessos partidistes de CiU, el partit que governava des del restabliment de la Generalitat. Van fer-los servir per col•locar familiars i amics i fidelitzar famílies.
Només a mode d’exemple, durant molt de temps i potser encara ara, l’obra més gran que s’ha fet per iniciativa del Consell Comarcal del Montsià (la meva comarca) va ser la seu del propi consell.
Val la pena seguir gastant diners públics en coses que, a la pràctica, tenen molt poca repercussió amb la ciutadania?
-Per a que una oficina administrativa sigui rendible ha complir funcions bàsiques i tenir assignades competències pròpies i els seus funcionaris han d’estar capacitats per a servir al ciutadà en tot allò que puguin necessitar, dintre de les seves competències.
Desgraciadament, a l’administració, en els darrers anys, cada cop han entrat més assessors i d’altres càrrecs que no realitzen cap tasca en concret, però tenen el carnet del partit o són íntims de les autoritats del moment. Situacions com aquesta desprestigien la administració sense que els qui som funcionaris hi tinguéssim cap culpa.

 

LA NECESSÀRIA REFORMA DE L’ADMINISTRACIÓ. Por Joan Ferre Verge

 

Dijous passat, Antonio Argandoña, professor d’IESE, càtedra la Caixa, publicava un article al Periódico de Catalunya amb el títol de “Idees per a reformar l’Administració”.

L’article, que era un suport implícit als funcionaris (cosa que en aquests temps s’agraeix) parlava del foment de l’ús de les noves tecnologies així com d’altres mesures, com per exemple la mobilitat. He de dir que, bàsicament hi estic d’acord, però caldria puntualitzar algunes coses.

Ningú coneix millor casa seva que un mateix. Com a funcionari de l’AEAT conec con funciona l’atenció a l’usuari de la meva Administració i, d’alguna manera, com funcionen les que tenen seu a Tortosa, més pel que diuen els ciutadans que no per experiència pròpia.

L’AEAT (abans Hisenda) va ser pionera en l’ús de les noves tecnologies. I, des del meu punt de vista, aquest fet no és casualitat. Per a què un estat funcioni correctament, es a dir, pugui donar al seus súbdits tot allò que aquest demanden, ha de tenir una administració tributària eficient, es a dir, que pugui recaptar el màxim possible d’acord amb allò que estableixin les lleis tributàries.

Quan l’any 1986 vaig entrar a l’administració, els sistemes informàtics eren incipients. Només el departament d’informàtica gaudia de terminals per a gravar tot tipus de declaracions. Va haver un moment que entre els 3 gravadors que tenia la secció havien de gravar les 60.000 declaracions de renda que es presentaven al territori. A part, tota la resta de declaracions (IVA, Societats, IRPF…) Les úniques que no es gravaven eren les que es presentaven als bancs.

Posteriorment van repartir uns pocs terminals per les altres seccions, com per exemple per a poder gravar les altes, baixes i modificacions de Llicència Fiscal. No va ser fins a principis dels anys 90 quan ja hi va haver un terminal per treballador. Recordo que en aquell temps, el diari el País va publicar una comparativa sobre el que invertien en noves tecnologies els diferents ministeris. El d’Hisenda era, de lluny, el que més invertia en equips i derivats informàtics.

En tots aquests anys mai s’ha deixat d’innovar i no només de portes cap endins, sinó que també s’ha pensat en l’usuari per a que pugui realitzar tots els tràmits d’una manera molt més còmoda i evitar desplaçaments necessaris.

Des de la web de l’Agència Tributària es poden realitzar tots els tràmits que, a priori, puguin necessitar els ciutadans. Només per aquelles coses concretes i que s’hagin de parlar de tu a tu, s’hauria d’acudir a una oficina administrativa per a parlar-ho amb el funcionari de torn. Això sí, la majoria d’aquests tràmits s’han de fer amb el corresponent certificat d’usuari o el DNI electrònic.

Però a la pràctica només uns quants són autosuficients. De vegades ni les societats que haurien de tenir gent capacitada per a resoldre qualsevol eventualitat, saben fer un ús adequat dels mitjans dels que disposen.

I amb tots aquest mecanismes encara no n’hi hagués prou, l’Agència Tributària subscriu convenis de col·laboració amb tots aquells organismes que precisen de les dades tributàries del ciutadà a l’hora de concedir-los prestacions, ajuts, etc. Sempre dintre del marc de la confidencialitat i la legalitat vigent seguint les normes l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Ara bé, aquets convenis no sempre són tan efectius que caldria. Qui signa els convenis son els responsables de les diferents administracions, però qui els té que aplicar són els funcionaris que presten l’atenció als ciutadans. Sovint, innecessàriament, es fa desplaçar al ciutadà fins les oficines de l’Agència Tributària per a buscar un certificat quan no seria necessari fer-ho.

I encara més. Ara fa dos anys es va iniciar una campanya per a que totes les entitats jurídiques disposessin de certificat d’usuari de forma obligatòria per a evitar així l’ús innecessari del paper; és el que s’anomena NEO (Notificacions Electròniques Obligatòries) Quan a una societat sé l’inclou al NEO, deixa de rebre notificacions en paper y tots els tràmits els haurà de fer per mig d’Internet. La inclusió al NEO és un arma de doble fil. Per un costat, com he explicat, serveix per agilitzar tràmits, però per l’altre serveix per a que l’Agència Tributària posi al dia els seus fitxers i, a la pràctica sigui molt més fàcil localitzar a les societats que s’havien amagat del fisc.

En contraposició a l’agilització que pretén l’AEAT, tenim els jutjats on els caos existent no és només una sensació, sinó una realitat. Si amb la implantació de les taxes judicials, Gallardón, es va proposar dissuadir a molts ciutadans recórrer a la Justícia, és possible que en un temps que estimo llarg, pugui baixar el volum de feina, però l’efecte no serà immediat perquè l’acumulació de casos és tan gran, que es trigarà molt a arribar a una solució que mai serà la ideal. Justícia encara usa massa el paper. El casos més complexos ocupen armaris de lligalls. Recordo un cas que fa uns anys va tenir molta transcendència al nostre territori del qual, la Inspecció de Tarragona n’havia d’obtenir còpia de tota la documentació. Una persona d’aquell departament s’havia de desplaçar periòdicament per a fer fotocòpies de tots els documents. Quan va acabar un armari li van dir que encara en tenia un altre. El lligalls anaven, com és lògic, numerats: 1, 2, 3, etc. Però va arribar un moment en que el jutjat va declarar el secret de sumari i a partir d’aquell moment, van haver de canviar el criteri numèric: annex al lligall 1, annex al lligall 2 i així successivament. Crec recordar que al final es va desistir d’obtenir còpies de tot.

Imagino que a hores d’ara encara segueix tot igual.

CACIQUISME AL SEGLE XXI: MALA PRAXI A LA REVISTA AMPOSTA, por Joan Ferré Verge.

 Si ets lector o lectora de la Revista Amposta et recomano que si has de llegir el darrer número d’aquest mes de desembre, ho facis començant pel darrere. De no fer-ho així podràs trobar-te amb la resposta abans que la denúncia.

El grup municipal del PSC d’Amposta aprofita el seu espai per a criticar la gestió de l’Hospital Comarcal (El PSC denúncia opacitat i mala gestió a l’Hospital d’Amposta) –Pàgina 31-; mentre que el grup municipal de CiU aprofita el seu per a tornar a fer oposició de l’oposició i ho titula així: Ni opacitat ni mala gestió a l’Hospital, sinó rigor i màxima informació –pàgina 30.-

Una vegada més el grup municipal de CiU es val de la seva informació privilegiada per a criticar l’oposició al mateix número en que l’oposició critica les males formes de governar d’uns polítics que es creuen amos i senyors de la nostra ciutat.

La Revista Amposta que hauria de ser un exemple de rigor i imparcialitat i un exemple d’informació i opinió, s’ha convertit en un òrgan al servei de l’agrupació local de Convergència. Des de fa molts d’anys, la Revista Amposta és un clar exemple de premsa groga i de pseudoperiodisme, amb una manca total de rigor informatiu i de mala praxi periodística.

A mode d’exemple voldria recordar que pràctiques així són habituals als mitjans de comunicació controlats per dictadors o bé governs que tot hi ser democràtics, s’hi assemblen força. La Televisió Valenciana s’ha caracteritzat en fer el desmentit de la notícia abans que donar-la a conèixer.

Sense ànim de molestar a ningú, vull donar un consell als qui, mes rere mes treballen per a que la Revista Amposta surti al carrer. Els hi demanaria que assistissin a un curset intensiu d’ètica periodística a veure si així poden arribar ser tot l’imparcials que requereix un lloc de tanta responsabilitat.

Però mentre el director sigui l’Alcalde i la sotsdirectora la Regidora de Mitjans de Comunicació, molt em temo que la mala praxi esdevindrà crònica i de difícil tractament.

Captura de pantalla 2012-12-03 a las 18.37.55

INDEPENDETNS DE QUI?, por Joan Ferré Verge.

El darrer número del setmanari l’Ebre titula: El vot independentista (CiU, ERC, CUP i SI) és del 62,6 % a l’Ebre, per un 49,1 al país.
Això vol dir que els ciutadans de les Terres de l’Ebre han votat majoritàriament formacions que es postulaven clarament a favor de la independència de Catalunya a les darreres eleccions autonòmiques celebrades el passat 25 de novembre.
Tan satisfets estem els ciutadans de les Terres de l’Ebre del tracte que hem rebut dels diferents governs autonòmics?
El conjunt de les TT.E. ha estat tradicionalment oblidat pels nostres governs. Sembla mentida que ja no ens en recordem que tenim dues centrals nuclears, una indústria química a Flix que ha contaminat el riu durant dècades, que a principis de la passada dècada volien instal•lar-nos una central tèrmica de cicle combinat, que tenim nombroses muntanyes plenes de aerogeneradors i abocadors per tot arreu… Però sobre tot, quan el govern de CiU a Barcelona ens va abandonar quan des de Madrid es va promoure un Pla Hidrològic Nacional que contemplava el transvasament cap a d’altres conques hídriques de més de 1.000 Hm3/any d’aigua de l’Ebre. Com s’ha dit sempre i ara ho vull repetir, només se’n recorden de nosaltres quan s’ha d’instal•lar alguna cosa que la gran Barcelona no vol o a l’hora de votar… El centralisme que s’exerceix des de les grans capitals cap a la resta del territori fa que, aquest, no es puguin desenvolupar de manera òptima i que sempre depenguem de la voluntat d’uns governs, sovint molt allunyats de la realitat territorial.
Quan era petit recordo que al referir-se a la comarca de Tortosa l’anomenaven la quinta província. Aquest apel•latiu, actualment, està en desús i en canvi s’utilitza sovint les denominacions de les Terres de l’Ebre o, simplement, l’Ebre. Però el que és segur, és que aquest vast territori que comprèn les comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, té una identitat pròpia; es a dir, una cultura diferenciada amb unes costums i tradicions que no trobarem a la resta de Catalunya. I fins i tot una forma de parlar de transició entre el català oriental i el que es parla a les altres regions històriques: València i les illes Balears.

Riu Senia

Les nostres costums estan molt més vinculades als territoris germans de les comarques del Matarranya, a la comunitat autònoma de l’Aragó i el Maestrat (el Baix i l’Alt) que són les comarques del Nord de València que limiten amb les TT.E. La Mancomunitat de la Taula del Sénia, es va crear l’any 2003 amb la finalitat d’agrupar a la majoria dels municipis que envolten el riu Sénia, frontera natural entre Catalunya i València, però també d’una part de l’Aragó. La Mancomunitat (o en la seva denominació més habitual de Territori del Sénia) la composen en la actualitat 27 municipis: 15 de valencians, 9 de catalans i 3 d’aragonesos. La seva finalitat és (i cito textualment el que diu la seva pàgina web): servir com a plataforma de projecció interior i exterior de les seues diverses activitats, creuen possible oferir i autoritzar el seu ús també a altres grups o entitats, sempre que compleixin uns requisits d’àmbit, idoneïtat i objectius determinats, que es regularan a través de convenis individuals i específics d’utilització d’aquest nom.
Ara bé, no tots els municipis de les comarques citades amb anterioritat hi poden formar part, ja que es van establir uns límits ben definits.
Malgrat tot, penso, que aquesta idea d’agrupar pobles de tres comunitats autònomes diferents es podria extrapolar a d’altres zones com per exemple alguns pobles de la Terra Alta i el Matarranya o, fins i tot, de la Ribera d’Ebre amb el Priorat.
Si de mi depengués, promouria la independència de tot aquest territori de la resta de les comunitats autònomes de les que depenen administrativament. L’autogestió territorial és imprescindible per a la nostra supervivència.