Archivo de la etiqueta: Joan Ferre Verge

CENTRISTES DE ‘PACOTILLA’, (Bilingüe Catalán-Castellano) Por Joan Ferré Verge

 

vga_36

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Des de que Adolfo Suárez va ocupar el centre polític d’aquest país amb la Unió del Centre Democràtic (la UCD), es va convertir en l’espai desitjats per la majoria del partits. Fins llavors només havien existit les esquerres i les dretes, però era impensable que al bell mig de tot plegat hi pogués haver-hi algú més.

Personalment sempre he pensat que ser de centre és no ser ni chicha ni limoná ja m’enteneu) I possiblement aquest ha estat un dels grans errors del PSOE ja que, mentre ha anat a la recerca dels vots més moderats s’ha deixat pel camí practicar veritables polítiques progressistes, sobre tot en el camp econòmic.

També els del PP s’han definit sovint com de centre. Ara bé, l’experiència em diu que a la boca sé li pot fer dir de tot, però una cosa ben diferent és que ho siguis en realitat. Crec recordar que hi ha un passatge de la Bíblia on Crist diu: Pels seus actes els coneixereu.

Si ens fixem amb les polítiques que està portant a terme el govern del PP (tampoc cal que ens fixem tant, ja que es s’aprecia molt clarament), ens en donarem ràpidament que de ser centristes, ho són de pacotilla.

Si fem una mica de memòria, recordarem que després de la UCD, una vegada Suárez va estar apartat de la presidència, va durar molt poc. De fet el mateix Suárez va crear el Centre Democràtic i Social(CDS), però va tenir una vida molt exigua.

Després d’aquell invent amb gasosa, mai més a Espanya hi ha hagut un gran partit de centre, encara que, amb tota seguretat, n’hi hagi cap que es puguin definir com a tal. Per tant, tots els que havien estat càrrecs públics i orgànics, així com els milions de votants, per força van d’haver de buscar refugi a d’altres formacions.

Llavors va ser quan la majoria d’exministres i alts càrrecs franquistes que se’n havien anat amb Suárez, es van reubicar al seu espai natural: a l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga Iribarne. Molts pocs, recordo el cas de Francisco Fernández Ordóñez, van passar a militar al PSOE.

Quan Fraga se’n va adonar que amb la seva AP no faria res, la va refundar en el Partit Popular (PP) i, segurament, el final d’aquesta història ja el teniu molt més fresc a la memòria.

Com he dit abans, el PP, per a desgràcia de la majoria dels ciutadans d’aquest país, no és un partit de centre, ni tant sols representen una dreta moderada. Diguem-ho clar i català, el PP, per la forma de ser i actuar d’una bona part dels seus dirigents, està molt ancorat cap l’extrema dreta, d’aquí que sembli que a Espanya hi hagin molt poca gent amb aquesta ideologia, però creieu-me, de haberlos, haylos… Però dintre del PP.

És evident l’enorme influència que exerceix l’Església Catòlica espanyola, una de les més ultraconservadores del món, en alguna de les polítiques del PP. El cas més evident és el de la reforma de la llei de l’avortament, una de les més retrògrades que existeixen. Aquesta llei representa un enorme retrocés en aquest aspecte ja que fins i tot la primera que es va aprovar després de la mort del dictador, era molt més permissiva.

Alguns dels antics dirigents del partit i que han anat perdent pistonada en els darrers temps, han creat Vox, un partit que, segurament, no enganyarà ningú. Alguns dels polítics que s’han transvasat del PP a Vox són l’Alejo Vidal-Quadras i Jaime Mayor Oreja, considerats representants de l’ala més dretana del PP.

Però a part d’aquests n’hi ha d’altres que, de moment, s’han quedat al partit perquè ocupen càrrecs importants, però que, en quan a sentiments dretans, res tenen que envejar als fugitius.

Em refereixo a Alberto Ruiz-Gallardón i al propi Mariano Rajoy.

Mentre Alberto Ruiz-Gallardón havia de passar per les urnes per a ser elegit, mostrava un tarannà moderat. Recordo que gent del PP m’havien dit: Sóc del PP, però moderat, en la línia de Ruiz-Gallardón. Osti tu, menys mal! Si ell representa la moderació, què deuen de representar la majoria dels seus correligionaris?

Però el cas més nou i, a la vegada més cridaner, ha estat descobrir que Mariano Rajoy també és un extremista reprimit. Molts ens varem assabentar dimarts mentre escoltaven la intervenció de Rubalcaba durant el debat de l’Estat de la Nació. Corria l’any 1984, mentre Rajoy era President de la Diputació de Pontevedra, el diari el Faro de Vigo va publicar un article de l’ara President on parlava obertament de la

diferència de castes des del moment de la concepció. Pura i clarament un pensament facciós.

Per tant, ara, saben això, no ens poden estranyar les polítiques d’afavorir els rics, tan en educació, com en sanitat i serveis socials i fins i tot en la reforma dels impostos que va anunciar al Congrés amb bombo i platerets anirà en aquesta línia.

-balanzas-antiguas-francesas

CENTRISTAS DE PACOTILLA

Desde que Adolfo Suárez ocupó el centro político de este país con la Unión del Centro Democrático (UCD), se convirtió en el espacio deseado por la mayoría de los partidos. Hasta entonces sólo habían existido las izquierdas y las derechas, pero era impensable que en medio de todo esto pudiera haber alguien más.

Personalmente siempre he pensado que ser de centro es no ser ni chicha ni limoná ya me entendéis) Y posiblemente este ha sido uno de los grandes errores del PSOE ya que, mientras ha ido en busca de los votos más moderados se ha dejado por el camino practicar verdaderas políticas progresistas, sobre todo en el campo económico.

También los del PP se han definido a menudo como de centro. Ahora bien, la experiencia me dice que a la boca sé le puede hacer decir  todo, pero una cosa es que lo seas en realidad. Creo recordar que hay un pasaje de la Biblia donde Cristo dice: Por sus actos los conoceréis.

Si nos fijamos con las políticas que está llevando a cabo el gobierno del PP (tampoco hace falta que nos fijamos tanto, ya que se aprecia muy claramente), nos daremos rápidamente que ser centristas, lo son de pacotilla.

Si hacemos un poco de memoria, recordaremos que después de la UCD, una vez Suárez estuvo apartado de la presidencia, duró muy poco. De hecho el mismo Suárez creó el Centro Democrático y Social (CDS), pero tuvo una vida muy exigua.

Después de aquel invento con gaseosa, nunca más en España ha habido un gran partido de centro, aunque, con toda seguridad, haya ninguno que se puedan definir como tal. Por tanto, todos los que habían sido cargos públicos y orgánicos, así como los millones de votantes, por fuerza tuvieron de tener que buscar refugio en otras formaciones.

Entonces fue cuando la mayoría de ex ministros y altos cargos franquistas que se habían ido con Suárez, se reubicaron en su espacio natural: la Alianza Popular (AP) de Manuel Fraga Iribarne. Muy pocos, recuerdo el caso de Francisco Fernández Ordóñez, pasaron a militar en el PSOE.

Cuando Fraga se dio cuenta que con su AP no haría nada, la refundó en el Partido Popular (PP) y, seguramente, el final de esta historia ya lo tiene mucho más fresco en la memoria.

Como he dicho antes, el PP, para desgracia de la mayoría de los ciudadanos de este país, no es un partido de centro, ni siquiera representan una derecha moderada. Digámoslo claro y catalán , el PP , por la forma de ser y actuar de una buena parte de sus dirigentes , está muy anclado hacia la extrema derecha , de ahí que parezca que en España haya muy poca gente con esta ideología , pero creedme , de haberlos , hay los … Pero dentro del PP .

Es evidente la enorme influencia que ejerce la Iglesia Católica española, una de las más ultraconservadoras del mundo, en alguna de las políticas del PP. El caso más evidente es el de la reforma de la ley del aborto, una de las más retrógradas que existen. Esta ley representa un enorme retroceso en este aspecto ya que incluso la primera que se aprobó tras la muerte del dictador, era mucho más permisiva.

Algunos de los antiguos dirigentes del partido y que han ido perdiendo fuelle en los últimos tiempos, han creado Vox, un partido que, seguramente, no engañará a nadie. Algunos de los políticos que se han trasvasado del PP en Vox son Alejo Vidal- Cuadras y Jaime Mayor Oreja, considerados representantes del ala más derechista del PP.

Pero aparte de estos hay otros que, de momento, se han quedado en el partido para que ocupen cargos importantes, pero que, en cuanto a sentimientos diestros, nada tienen que envidiar a los fugitivos.

Me refiero a Alberto Ruiz- Gallardón y al propio Mariano Rajoy.

Mientras Alberto Ruiz -Gallardón tenía que pasar por las urnas para ser elegido, mostraba un talante moderado. Recuerdo que gente del PP me habían dicho: Soy del PP, pero moderado, en la línea de Ruiz -Gallardón. ¡Osti tú, menos mal! Si él representa la moderación, ¿qué deben representar la mayoría de sus correligionarios?

Pero el caso más nuevo y, a la vez más llamativo, ha sido descubrir que Rajoy también es un extremista reprimido. Muchos nos enteramos el martes mientras escuchaban la intervención de Rubalcaba durante el debate del Estado de la Nación. Corría el año 1984, mientras Rajoy era Presidente de la Diputación de Pontevedra, el diario el Faro de Vigo publicó un artículo del ahora Presidente donde hablaba abiertamente de la diferencia de castas desde el momento de la concepción. Pura y claramente un pensamiento faccioso.

Por tanto, ahora, que sabemos esto, no nos pueden extrañar las políticas de favorecer a los ricos, tanto en educación como en sanidad y servicios sociales e incluso en la reforma de los impuestos que anunció en el Congreso con bombo y platillo irá en esta línea.

 

Captura de pantalla 2013-05-27 a las 18.37.55

ESTAFATS DUES VEGADES, por Joan Ferré Verge.

Què les preferents que van emetre la quasi totalitat d’entitats financeres i que van subscriure, majoritàriament la gent gran van ser una estafa, cada cop està més clar.

Si en alguns casos ja es va dir que se’ls aplicaria una quitança d’aproximadament el 65%, ara només faltava que les convertissin en unes accions que cada dia que passa valen menys.

Segurament podria estar parlant de qualsevol entitat financera, però com tampoc voldria posar-les totes al mateix sac (per si de cas)parlaré de Bankia, una de les estafes més sonades d’aquest país després de MATESA, SOFICO y RUMASA, entre d’altres.

Com tots sabeu, Bankia va ser el resultat de la fusió de diverses entitats financeres fruit de la regularització del sector. Les dues més importants eren Bancaja (la que va servir als interessos del PP valencià) i Caja Madrid (que va fer el mateix amb el PP de Madrid –només cal recordar que l’Esperanza Aguirre va posar al front de la mateixa a Miguel Belsa que d’economia no sabia res, però que tenia el valor afegit de ser amic de José María Aznar)

Bankia va entrar en borsa i fins i tot va cotitza a Nova York. Avui l’acció val molt menys de 1 euro i segueix en caiguda lliure. Però el més sorprenent és que en aquests darrers dies ha baixat moltíssim: entre dimecres i dijous s’ha devaluat més del 50%. I a què es deu? A que dilluns hi haurà un canvi de referents per accions i, per tant, qui compri accions a partir de dilluns ho farà a un preu irrisori. No serà el mateix per al que les vengui, la majoria preferentistes que es veuran així estafats dues vegades.

La Comissió Nacional del Mercat de Valors ha obert una investigació per esbrinar els fets, però em temo que no hi ha prou mecanismes de control per a evitar casos com aquests. Com tampoc els hi havia per a controlar els abusos que han fet bona part dels banquers (cal distingir entre banquers i empleats de la banca) en referència als sobresous, indemnitzacions i pensions.

Mentre alguns s’arruïnen, els altres gaudiran d’una jubilació de luxe pagada pels arruïnats. I mentre, el nostre govern, apujant impostos i eliminant drets de les classes populars. Algú s’ho hauria de fer mirar… I no només els polítics.

Captura de pantalla 2013-05-08 a las 23.59.54

HA NASCUT UN IDIOMA: EL LAPAO, por Joan Ferré Vergé.

Estem d’enhorabona! El naixement d’un idioma ha de ser motiu de felicitat per a tot el món, fins aquells que no se’n assabentaran mai de la seva existència. Quan l’any 2004 es va organitzar a Barcelona el Fòrum de les Cultures, s’explicava que milers d’idiomes minoritaris estaven en perill de desaparèixer, per tant, quan en neix un ha de ser motiu de gran satisfacció.
Es experts científics de l’Aragó en matèria lingüística, es a dir, els grups parlamentaris del PP i del PAR) tenen previst aprovar properament l’existència d’una nova llengua: el lapao.
Què és el lapao (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental)? El lapao és, ni més ni menys, que el català que es parla a la franja de ponent, es a dir, els territoris aragonesos fronterers amb Catalunya, com per exemple la comarca del Matarranya. Ara caldrà veure la repercussió que tindrà el nou nom entre els seus parlants, ja que, des de temps ancestrals, la parla d’aquell territori aragonès ja tenia nom: el chapurreau (no llegir chapurro)
En qüestió d’idiomes els del PP són uns autèntics experts. Primer van decidir que el català que es parlava a València es diria valencià i tot indica que a les Illes Balears on fins l’entrada del president Bauzà no hi havia hagut mai cap problema idiomàtic, aviat es parlarà el balear (només és qüestió de temps) Aquestes modificacions basades en rigorosos estudis científics, sovint tenen el recolzament dels polítics de torn. Cal recordar que n’hi ha que són veritables experts en el tema. Per exemple hi havia un tal Aznar que, a part de parlar català en la intimitat, parlava anglès amb accent texà. En canvi, a qui va ser portaveu d’aquest tal Aznar i que, familiarment es coneix per MAR, resulta molt difícil saber en quin idioma està parlant ja que degut als freqüents efectes etílics, acostuma a forfollar.
Darrere d’aquest nou impuls idiomàtic veig la ma de l’actual ministre d’Educació del govern espanyol José Ignacio Wert. És una fórmula ideal per a que els espanyols (i per extensió els catalans, bascos, gallecs, etc.) de sobte puguin saber diverses llengües més, a part, evidentment, de la materna de cadascú. No és el mateix saber, per exemple, castellà i català (jo també domino a la perfecció la parla per telèfon) que castellà, català, valencià, balear, lapao, etc. No és el mateix que al currículum personal d’aquell aspirant a un lloc de treball hi posi que domina a la perfecció dos idiomes que posi que en domina sis a la perfecció. Es miri com es miri, no és el mateix.
De totes maneres, els experts populars s’han quedat molt curts. Com que per desconeixement del tema no serà, sospito que és que no volen interferir en la política lingüística que s’elabora des de la Generalitat de Catalunya (ells mai ho farien!) De poder-ho fer (insisteixo, mai ho farien) segur que encara distingirien molts més idiomes. Tinc l’atreviment de suggerir-ne uns quants que conec i que penso que s’haurien de separar del català, ja que tots tenen trets propis i diferencials del que és oficial a Catalunya.
En primer lloc, caldria esmentar el tortosí (que a Amposta s’anomena ampostí), també el cavero (amb els seves variants de la Partidal, els Hortets, Sant Jaume, els Muntells i Balada), el paulsenc, el faldut (científicament ulldeconenc), el canareu (amb la variant del casero), el senienc i fins i tot el masover.
No cal ni dir que la riquesa lingüística que acumulem els que com jo, podem presumir d’entendre i fins i tot parlar en tots aquests idiomes, hauria de ser un valor afegit per a promocionar-nos professionalment i més ara en temps de crisi on tan difícil és trobar feina.
Desconec les veritables intencions dels intel•lectuals del PP, però en el nostre cas han servit per a descobrir un potencial fins ara ocult, i per tant, a part d’estar d’enhorabona pel naixement del nou idioma i la troballa de l’existència de tants i tants més, cal donar-los les gràcies per la seva estimable preocupació i contribució a la riquesa lingüística del nostre país.
Segurament, algun dia, quan ens aixecarem de dormir, ens assabentarem que l’andalús, l’extremeny i el murcià també són idiomes. O no està prou documentat?

Post Scritum. Sembla ser que després del Lapao, les Corts de l’Aragó tenen preparat el naixement de dues llengües més: LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Areas Pirenaica y Prepirenaica) i LAPOLLA (Lengua Aragonesa Propia de Otros Lindos Lugares de Aragón)

KAFKIÀ X 3, por Joan Ferré Vergé.

Us poso en situació. Imagineu-vos que arriba el carter del barri amb una carta certificada. Com que és del Ministeri de Treball i esteu a l’atur, no li doneu més importància i signeu el justificant de recepció. Poc després, amb la tranquil•litat que dóna la intimitat de casa, l’obriu, llegiu el contingut i us trobeu amb la sorpresa.
Amb el formulisme que usa l’administració en aquest casos, sé li notifica que, al seu dia, el servei d’ocupació, per error li va pagar un cèntim d’euro de més i ara sé li reclama amb interessos de demora i l’amenaça de ser embargat si no retorna el cèntim d’euro en el termini establert. A quan poden pujar els interessos de demora d’un cèntim d’euro? És que hi ha cap fracció més petita? I si et cobren 2 cèntims (el 100%), no és usura?
Igual la situació us sembla del tot inversemblant i difícil de creure, però és un cas real que va passar a Tortosa la setmana passada i del que se’n han fet ressò la majoria (per no dir la totalitat) dels mitjans de comunicació comarcals i, fins i tot, un dels diaris amb més difusió a Catalunya com és el Periódico, va publicar-ne la notícia dijous i li va dedicar un dels editorials divendres.
Com a treballador de la funció pública puc entendre que coses així puguin passar, però penso que s’haurien d’evitar per evitar fomentar la mala imatge que, de per si, ja té, en general, l’Administració.
No ho puc afirmar-ho de forma contundent, però penso que una situació tan absurda bé pot ser conseqüència de les retallades que està patint l’Administració i, fins i tot, de la desmotivació que poden patir les funcionaris a causa de les congelacions salarials, supressió de la paga extra de Nadal de l’any passat, etc.
Partint de la base de que cada vegada l’Administració està més informatitzada i, per tant, més deshumanitzada, cal pensar també que s’haurien d’establir uns paràmetres molt més ajustats per evitar situacions com la que estic explicant. Al menys al meu àmbit, abans de sortir una remesa de cartes al carrer, normalment requeriments, es depuraven i així es podien detectar errors i d’altres situacions i evitar que en sortissin d’improcedents al carrer.
La reducció d’efectius degut a les jubilacions i l’eliminació dels concursos per a incorporar nou personal, sobre tot dels grups més baixos (D, C1 i C2), provoca que no es puguin realitzar amb efectivitat determinades tasques que, abans, si que es portaven a terme.
En català sempre s’ha dit que la pela és la pela; a partir d’ara potser haurem de dir: un cèntim és un cèntim!
Acabaré amb una mica d’humor.
Fa anys l’actriu i còmica Beatriz Carvajal explicava un acudit sobre l’estereotip català més parodiat: la garreperia.

Un català buscava desesperadament pel terra. El veu un amic i li diu:
-Què estàs buscant amb tanta insistència?
-M’ha caigut una pesseta i no la trobo…
-Home, home.. .Avui en dia una pesseta ja no va en lloc…
-Per això mateix: no pot estar molt lluny!!

SONY DSC

EL MAESTRAZGO, LA OTRA CASTILLA, por Joan Ferré Verge

[wzslider autoplay="true" interval="4000"]


Si Castilla significa tierra de castillos, esta apelación también hacerse extensible a la hora de hablar de la que se conoce como el Maestrazgo histórico.
Situado entre el Norte de la provincia de Castellón y el Este de la de Teruel, hoy en día, el Maestrazgo está dividido en el Alto con capital en Albocasser, el Bajo con capital en Vinaròs, los Ports, con capital en Morella (como ya vimos al hablar de esta población) y la comarca turolense del Maestrazgo, con capital en Cantavieja. Antiguamente la capital se ubicaba en Sant Mateu (Bajo Maestrazgo), una población de gran interés histórico y patrimonial.
El Maestrazgo perteneció primero a la Orden de San Juan del Hospital de Jerusalén que poseía el castillo de Cervera de la Frontera (Cervera del Maestre) y cuyo centro de poder estaba situado en Amposta, a la Orden del Temple con los castillos de Peñíscola, Polpis (Santa Magdalena de Polpis), Ares (Ares del Maestre), Culla y Cantavieja y el de Morella que pertenecía a Blasco de Alagón. A partir de 1319 éste vasto territorio pasó a los dominios de la Orden de Santa María de Montesa, de reciente creación y con ámbito exclusivo en la región de Valencia, excepto la Bailía de Cantavieja que pasó a manos de los caballeros Hospitalarios. En Sant Mateu, los maestres de la Orden de Montesa construyeron su torre-palacio desde donde gobernaban sus dominios.

De Sant Mateu destaca su plaza Mayor con la iglesia parroquial (mezcla de varios estilos, pero con predominio del gótico) y la fuente del Ángel que se ornamenta para las fiestas importantes. Además de esta fuente, existe otra sin restaurar que se conoce como la de la Virgen de Montesa. También sus murallas levantadas durante las guerras carlinas y que hoy en día se encuentran muy restauradas.
El palacio Borrull es la actual sede del ayuntamiento y, junto a éste, el callejón de los judíos, el único vestigio que queda de aquella cultura. Pero sin duda alguna, el edificio de mayor interés es el palacio del Marqués de Villores, de estilo renacentista y situado en una de las calles que confluyen en la plaza Mayor. Desde esta plaza, que como vemos es el centro neurálgico de la población, sale una calle que pasa junto la parte posterior de la iglesia y que conduce al monasterio de la Virgen de los Ángeles, situado sobre una loma desde donde hay una vista excelente de la población y sus alrededores.
Saliendo con dirección a Vinaròs, a pocos kilómetros de Sant Mateu y tras cruzar el barranco de Benifarguell, llegaremos a Cervera del Maestre, un pequeño pueblo pero que, como hemos visto anteriormente, en el pasado tuvo una gran importancia histórica, tal como lo demuestra los restos de lo que fue, sin duda alguna, el imponente castillo de la Maestranza de Montesa, levantado sobre lo que había sido un castillo árabe. Desde lo alto de alguno de sus torreones, si se mira en dirección Norte, se puede ver el castillo de Ulldecona, y las sierras de Godall y del Montsià hasta su vértice más septentrional que representa la estribación del Montsianell, junto a la ciudad de Amposta; es, sin duda, una de las vistas más impresionantes de la comarca. Y mirando hacia el Este veremos la costa Mediterránea.
La ermita de San Sebastián se construyó en lo que fue un antiguo hospital y es uno de los lugares más populares de la población.

¿DÓNDE ALOJARSE? Sant Mateu dispone de un hostal y casas dedicadas al turismo rural y en Cervera del Maestre también existen establecimientos de este tipo.

¿QUÉ COMER? En Sant Mateu, el plato más típico de la zona es la olleta que, en cada pueblo de la zona toma el nombre del lugar, el arroz al horno y también las carnes como el cabrito al horno. En Cervera del Maestre es típica la paella con caracoles o el tombet de ternera.

LA CURIOSIDAD. En el Pueblo Español de Barcelona, levantado en ocasión de la Exposición Universal de 1929, existe una réplica de la fuente de la Virgen de Montesa a la que se le añadió una columna más.

MUY TÍPICO. Siempre me han llamado la atención los lavaderos públicos que se conservan en la mayoría de las localidades de Castellón. En Sant Mateu existen dos situadas en lo que, antiguamente, debieron de ser las afueras de la población, al N y al S de la plaza Mayor.

EL DATO HISTÓRICO. A principios del siglo XIV, Sant Mateu tuvo una pequeña comunidad cátara. Guillaume Bélibaste, el último perfecto de la iglesia Cátara, huyendo de la Inquisición francesa se refugió en esta población del Maestrazgo. Uno de los símbolos cátaros más conocidos son las estelas helicoidales, como las que se pueden ver en lo que fue el camposanto de la iglesia parroquial o en los muros del monasterio de la Virgen de los Ángeles.

¿QUÉ COMPRAR? El producto más característico de Sant Mateu es el queso fresco hecho con leche de cabra. También miel y aceite de oliva.

¿CÓMO LLEGAR? Desde Barcelona, cuando se llega a Vinaròs, habrá que coger la carretera de Morella (la N-232) Desde Valencia, a parte de las rutas clásicas de la N-340 y la AP-7, puede cogerse la autovía A-7 que nos dejará a la entrada de Sant Mateu. Desde Zaragoza por Alcañiz y Morella también por la N-232.

ALREDEDORES. Tírig, con el museo y el parque arqueológico de la Valltorta con pinturas rupestres de arte levantino declaradas Patrimonio de la Humanidad per la UNESCO. En el museo se pueden concertar visitas guiadas a los diferentes abrigos.
Traiguera, con su interesante casco urbano, pero sobre todo el Real Santuario de la Virgen de la Fuente de la Salud (s. XV-XVIII) que fue declarado ermitorio real por Carlos V en 1542, renovado por Felipe II y confirmado por bula Papal en 1555.

WEBS RECOMENDADAS:

http://www.comunitatvalenciana.com/ruta/els-ports-maestrat-/27255

http://www.fvmp.es/fvmp3/guia/3.1.guia-comarca.html?comar=7&prov=2

http://www.turismoruralcastellon.com/maestrazgo.htm

LA SOBIRANIA NACIONAL, por Joan Ferré Vergé.

Segons la Constitució Espanyola, la sobirania nacional emana del poble. Cal suposar que la resta de constitucions de països democràtics deuen tenir enunciats similars.
A la Cadena SER, la periodista Pepa Bueno, es preguntava si algú havia suspès la democràcia a Europa. De facto, sembla que sí, ja que es busquen fórmules per a driblar les sentències dels tribunals de justícia nacionals.
Tot això ve com a conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional portuguès que, com recordareu, va anul•lar la normativa on es suprimia una paga extraordinària als funcionaris, jubilats i pensionistes. Davant d’aquesta sentència que obligarà al govern a retornar-los el que les havia pres, aquest, la Unió Europea ha advertit al govern portuguès que ha de complir amb l’ajust si no vol que hi hagi una segona intervenció encara molt més dràstica. Així que el govern lusità ja ha anunciat noves retallades a al sanitat i l’ensenyament per a complir amb el dèficit públic exigit. Un dèficit públic que, com passa aquí, només ha comportat més atur i més rescissió. Segur que caminem en la direcció correcta? Sóc dels que penso que no.
A casa nostra, el passat 25 de novembre, els vots de la ciutadania van donar la victòria a CiU seguida d’ERC que, per primera vegada, va superar el PSC.
Les dues formacions van fer una aposta ferma per assolir la independència nacional, passant, com és lògic, per una consulta popular. Des del primer moment tot va fer pensar que les dues formacions nacionalistes podrien arribar a un enteniment que els permetés formar un govern estable per als proper 4 anys, ja que, entre les dues, tenien majoria suficient al Parlament de Catalunya.
ERC va condicionar el pacte a la celebració de la consulta dintre d’aquesta legislatura i, finalment es va fixar l’any 2014 com a data per a poder-la realitzar. Desconec el text de l’acord, però és de suposar que hi hauria de contenir una sèrie de condicionats, com per exemple, que ERC donés suport al govern de CiU, ja que la formació republicana no va voler formar-hi part.
Les nova supressió de la paga extraordinària als treballadors que depenen de la Generalitat de Catalunya proposada pel govern, va ser el primer punt de conflicte entre els dos socis. No obstant, els republicans, van votar a favor al Parlament beneint la retallada. Però davant l’ofec econòmic que ha sotmès el govern estatal a Catalunya, les macroxifres econòmiques no quadren per en lloc, la qual cosa fa que el govern de Mas hagi de seguir esprement encara més la taronja, la qual cosa, sembla ara, que no agrada els republicans que no estan disposats a recolzar els pressupostos per al 2013.
Tal com està la situació a hores d’ara, el govern monocolor de CiU ho té molt difícil per a tirar-los endavant i no volen prorrogar-los. S’està entrant en un laberint de difícil sortida.
Les CUP proposen no pagar el deute i evitar així l’ofec econòmic. Consideren que el deute contret per Espanya, és privat, no públic. O sigui, el que s’està fent és ajudar a les entitats financeres a costa de l’estar del benestar que els ciutadans hem hagut d’anar-nos guanyant mica en mica. Cada dia que passa significa un retrocés social. Quan en decidirem a parar-ho.
El passat diumenge es van celebrar eleccions a Motenegro, una de les repúbliques segregades de l’antiga Iugoslàvia. De moment els dos candidats s’han proclamat guanyadors i els dos s’han mostrat fermament europeistes. Montenegro està pendent d’entrar a la UE. S’ho han pensat bé? Ara mateix entrar a la UE no és cap panacea.

Captura de pantalla 2013-03-27 a las 22.59.00

LA REBEL·LIÓ DE LES MASSES, por Joan Ferre Verge.

Les espurnes solen causar grans focs. Durant els darrers anys, a pesar de les espurnes, de grans focs no n’hi han hagut massa i, els que hi ha hagut, s’han sufocat amb prou rapidesa.

Sociòlegs i politòlegs es pregunten que més haurà de passar per a que la ciutadania surti al carrer a reclamar tot allò que se’ns ha robat fins ara. La resposta la podríem tenir dintre de poc. Llegiu el que us explico a continuació.

El passat dilluns vaig passar amb el meu fill per la farmàcia del barri. Mon fill se’n va adonar que uns jubilats als qui estaven atenent, signaven un full i es va preguntar per quin motiu ho feien. Després ens varem adonar que al taulell hi havia tants fulls de recollida de signatures com caixes. Abans de signar, una auxiliar de farmàcia ens va explicar que es tractava de pressionar al Parlament de Catalunya per a que, la cambra catalana, intercedís davant el govern de la Generalitat a que els pagués les quantitats que els devia dels darrers sis mesos i que pujaria (segons les informacions periodístiques) a 1.390 milions d’euros entre el deute a les farmàcies i els hospitals. No cal ni dir que també nosaltres varem secundar la proposta. Vull deixar clar que no es tractava d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) ja que, per aquests casos es precisa d’un model oficial que, evidentment, no era els que s’estava signant.

Mentre, l’auxiliar, explicava que arribaria el moment en el que, sinó es cobrava el deute de la Generalitat, s’hauria de cobrar els medicaments als pacients i més avant, quan es cobraria del departament de Salut, se’ls hi tornaria retornaria els diners. Remarcava que, en cap cas, es negarien a dispensar els medicaments als pacients, però es veurien obligats a cobrar-los.

Vaig pensa que si l’amenaça es du a terme, l’enrenou que es pot crear pot arribar a magnituds colossals. Si al seu dia l’euro per recepta ja va significar un gran entrebanc entre una bona part del pacients, sobre tot entre aquells col·lectius més desafavorits socialment, no vull pensar el que pot significar el cobrament íntegre dels medicaments a grups com els malalts crònics que necessiten molta medicació i, de vegades, de gran cost econòmic.

Possiblement, si això arriba a passar, pot significar l’espurna definitiva que inciti la ciutadania per a rebel·lar-se davant d’un sistema totalment injust amb les classes populars.

Captura de pantalla 2013-02-25 a las 23.34.28

DEL “ROJO GRADO” AL “VA UNIR”, por Joan Ferré Verge.

El Periódico de Catalunya (fundat l’any 1978) va ser pioner en fer dues edicions del diari: la primera en castellà i, a partir de 1997 i una segona en català. Totes dues edicions són idèntiques en el seu contingut, només canvia l’idioma.
Van haver de passar 14 anys (2011) per a que la Vanguardia fes el mateix. Ara per ara, la Vanguardia (1881) és la degana de la premsa escrita a Catalunya després de desaparèixer el Diari de Barcelona fundat l’any 1795 (conegut popularment com el Brusi) i, tal com ha passat quasi sempre, també va sortir al carrer en castellà, a diferència d’altres diaris apareguts després de la mort del dictador Franco com l’Avui (1976), el Punt (1979), o l’Ara (2011) que des del seu naixement van sortir al carrer només en català.
La diferència entre haver-se editat sempre en català o fer una segona edició en castellà és, encara que no ho sembli, força important, ja que, les editorials han hagut d’instal•lar sofisticats traductors que permetin traduir del castellà al català o a l’inrevés, segons la llengua original amb la qual han estat escrits els textos.
Com tots sabeu, durant les darreres setmanes han sortit a la llum diversos casos d’espionatge que esquitxen directament alguns partits polítics. El més curiós però, és que tot aquest entramat porta a un denominador comú: la empresa d’investigació privada Método 3.
El passat cap de setmana alguns mitjans de comunicació com el setmanari Triangle i el Periódico publicaven la relació dels casos investigats per l’agencia d’espies catalana, un total de 169.
Al lloc 155 de la llista publicada pel Triangle es podia llegir textualment: Informe sobre Jorge Juan Flor Gallen, constructor relacionat amb el senador JM Roig Grau (38 pàgines) (desembre 2012)
Mentre que, a la llista publicada pel Periódico, al mateix lloc s’hi podia llegir: Informe sobre Jorge Juan Flor Gallen, constructor relacionat amb el senador JM Rojo Grado (38 pàgines) (desembre 2012)
Al lector perspicaç no sé li escaparà que l’única diferència entre totes dues entrades és el nom del senador que, en el segon cas, s’ha traduït literalment.
Més enllà de les connotacions polítiques i empresarials, és evidentment el traductor del Periódico ha jugat una mala passada a la redacció. No és el primer cop que me’n adono de errors de traducció similars, però aquesta vegada em sembla especialment greu, ja que camufla la identitat d’un dels protagonistes.
Ara i aquí vull obrir un parèntesi al meu comentari per a explicar que les relacions del constructor amb el senador i alcalde d’Amposta durant 20 anys, venen de lluny; al menys des de 2006 quan la revista el Observador de Màlaga els relacionava a tots dos (juntament amb altres socis, com per exemple el qui fora director de RTVE Luis Solana) amb la promoció de la macrourbanització de los Merinos, a la província de Màlaga. Tanco parèntesi.
Però no només al Periódico li dóna maldecaps el traductor de textos, ja que sembla que la Vanguardia també té problemes semblants. Sense anar més lluny, Convergència i Unió va traduïa per Convergencia y va unir. Un altra traducció literal però sense gaire sentit, la veritat…
El Triangle:

http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2013/02/_34065.php

El Periódico:

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/les-169-investigacions-dels-detectius-metodo-2324742

Notícia relacionada a el Observador: http://www.revistaelobservador.com/index.php/component/content/545.html?task=view