Archivo de la etiqueta: Joan Ferré

53289343670581639231312

ESTAT DE DRET O DEMOCRÀCIA SEGRESTADA. Por Joan Ferré

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El president del govern espanyol Mariano Rajoy s’escuda darrere de l’estat de dret per a no haver de respondre A les poques preguntes que els hi deixen fer als periodistes. Durant la compareixença d’ahir juntament amb el primer ministre polonès, la Moncloa va pactar amb el diari ABC les preguntes menys comprometedores que sé li podien fer al president i així poder-se’n sortir sense dir res, tal i com ens té acostumats (desgraciadament)
Estat de dret o democràcia segrestada? Quan un apel•la massa sovint a l’estat de dret, és que, a la pràctica, no n’hi ha. Per tant, seria molt més procedent parlar de democràcia segrestada, ja que el Partit Popular, fent valer la majoria absoluta que té al Congrés dels Diputats impedeix que Rajoy pugui donar explicacions en seu parlamentària.
Segons les enquestes, la majoria dels ciutadans d’aquest país creuen que a Espanya existeix una corrupció generalitzada. I no només per part del PP, sinó també d’altres partits com el PSOE, CiU o PSC. Però des del meu punt de vista cap dels casos que ha esquitxat a la resta de partits és de la magnitud del que afecta la direcció del PP (Gürtel + Bárcenas)
Quan l’any 2011 el PP va guanyar les eleccions legislatives ja estava de merda fins les orelles (perdoneu-me l’expressió però és així mateix) El cas Gürtel s’havia iniciat molts d’anys abans amb total connivència amb diferents presidents autonòmics, alcaldes i altres càrrecs públics populars. Posteriorment s’ha sabut que, també, des dels anys 90 va existir al si del PP una pràctica generalitzada de pagament de sobresous en B als seus càrrecs i dirigents. Hi ha qui fixa la data d’inici d’aquestes pràctiques coincidint amb l’entrada d’Aznar a la presidència del partit.
Amb aquests antecedents, un partit polític mai hauria d’haver guanyat les eleccions; però ho va fer, la qual cosa converteix a tots els que li van donar suport en còmplices de l’estafa més gran que ha passat ami a Espanya i, hem de tenir present que se’ns va estafar a tots els ciutadans d’aquest país: del primer fins a l’últim, ja que incrementar el cost de l’obra pública i dels esdeveniments organitzats per la trama corrupta, suposava un desemborsament extraordinari de cabdals públics de l’administració conxorxada.
De tots aquests afers Mariano Rajoy nega saber-ne res i si ho sap, calla. No sé que és pitjor no saber res, la qual cosa demostraria que és un babau que no s’assabenta del que està passant al seu costat o callar, perquè aquest fet significa un insult la intel•ligència col•lectiva de tots els espanyols de bona fe (aquí he d’excloure a tots els votants del PP que, a pesar de tot, segueixen donant suport Rajoy i, per tant, els converteix en doblement culpables)
El que sabem és que Rajoy evita parlar de Bárcenas y d’un cas de corrupció que ha tocat de ple la línia de flotació de la nau del seu govern; per aconseguir el seu propòsit, el president del govern fa ús de tots els tripijocs que té al seu abast: des de fer les intervencions usant una pantalla de plasma per a no acceptar preguntes compromeses a manipular les rodes de premsa com la d’ahir amb la complicitat del diari ABC, afí als postulats del PP.
Un president que trontolla i que es nega a donar cap tipus d’explicació als ciutadans d’aquest país, mentre cada dia que passa surten noves proves en contra seva, acaba deteriorant la imatge d’Espanya, una imatge que només fa uns mesos defensaven a capa i espasa i, fins i tot, culpaven a l’oposició de deteriorar-la. És que no se’n adonen? O se’n van ells o el poble espanyol els ha de fer fora amb els mitjans democràtics que té al seu abast, com per exemple les manifestacions i concentracions pacífiques davant les institucions que governen i les seus del partit de les diverses ciutats i pobles.
Per què no els hi apliquem de la seva pròpia medicina? Del váyase Sr. González o Zapatero dimisión: RAJOY: PEL BÉ D’ESPANYA, VAGI-SE’N JA!!

diferencies2xn5

TROBAR LES DIFERÈNCIES. Por Joan Ferré

Adverteixo d’entrada que no és cap joc. El tema és molt més seriós del que pot semblar a primera vista i demostra la incompetència d’algunes persones.

ELS ANTECEDENTS. Una entitat financera amb seu al País Basc obre el termini de sol•licituds per a concessió de beques (no puc concretar més) Entre els requisits que es demanaven per a poder accedir als ajuts estava el d’aportar un certificat emès per l’Agència Tributària conforme s’està al corrent del compliment d’obligacions tributàries i la carència de deutes.
Cal dir però que, d’entrada, les entitats privades no haurien de sol•licitar aquests tipus de certificat, ja que l’Agència Tributària té totalment regulat el tema i només es poden expedir certificats quan hi ha una normativa de la Unió Europea, nacional, autonòmica, provincial o municipal que així ho estableixi. Per tant, en cap cas està previst fer certificats per a entitats privades o motius particulars, com seria el cas que ens ocupa.
Ara bé, sempre cap la possibilitat de demanar-se via Internet amb el corresponent certificat d’usuari expedit per un organisme certificador (per exemple la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre) o amb DNI electrònic.

ELS FETS. Quan l’interessada es va personar a les dependències de l’oficina de l’AEAT on treballo, sé la va informar de sobre el particular i sé li va aconsellar que tramités un certificat d’usuari (o signatura digital)per a poder-se’l demanar ella mateixa. Seguint les nostres instruccions, va tornar a la nostra oficina per a tramitar el certificat d’usuari i, amb posterioritat, va sol•licitar per Internet el corresponent certificat d’estar al corrent. Una vegada obtingut, el va fer arribar per correu electrònic a la persona responsable de l’entitat financera.

EL DESENLLAÇ. I ara és quan la situació es torna del tot inversemblant. Resulta que l’entitat en qüestió no li admet el certificat i li lliura un de mostra (on s’esborren les dades personals) per a que la interessada els hi fes arribar un d’igual. Després de diversos intents, la noia en qüestió no se’n surt i, com que només es podia comunicar via correu electrònic, decideix acudir a una oficina de l’entitat per veure si li podien facilitar algun telèfon per a poder parlar personalment amb algú. Finalment, vistos els dos certificats (el que ella va obtenir i el que li van enviar de model), li van dir que tornés a la nostra oficina per a que li féssim un paper on digués que tots dos certificats eren iguals.
No ens ho podíem creure! Després de mirar-los amb molta atenció i veure que el text principal del certificat (que és el que compta) era idèntic (regulats per la mateixa normativa), les úniques diferències visibles eren l’oficina d’expedició (surt automàticament depenent del domicili fiscal de qui ho demana) i una paràgraf que ve a dir que no cal cap signatura manuscrita i que el codi segur de verificació té les mateixes funcions regulades normativament. Aquest paràgraf des de fa unes dues setmanes apareix més diferenciat del text amb una mida de lletra més gran (el de mostra encara sortia amb la lletra petita) No hi havia cap diferència més. L’administració no té l’obligació d’expedir cap tipus de document on hi digui que un certificat i un altre són idèntics, similars o diferents. Si la persona responsable de cursar l’ajut, no sap apreciar que entre tots dos documents hi ha la igualtat més absoluta, potser millor que es dediqués a una altra cosa. Segurament a l’atur hi ha persones molt més competents i que farien millor aquest tipus de feina.

1371560343_1

EL DNI 14-Z. Por Joan Ferré.

Mai un número de DNI havia portat tanta controvèrsia com el 14-Z. A part de fer córrer rius de tinta en un sentit i en altre, es a dir, a favor d’una versió oficial difícilment creïble i d’uns arguments en contra difícilment demostrables, la implicació d’alguns membres del govern, de l’Agència Tributària i d’una bona part dels sindicats representatius de l’ens autònom, amb el resultat final de la dimissió de la directora general Beatriz Viana, ens fa pensar que el tema té molt més calat que els que ens han explicat la majoria dels canals informatius.

 

El cas va començar quan es va atribuir a la Infanta Cristina (que és la posseïdora del DNI 14-Z) la venda de 13 immobles. La primera versió oficial parlava d’un suposat error múltiple on 13 notaris i 13 registradors haurien comès el mateix error en atribuir a la Infanta Cristina la venda de les finques.

 

A continuació es va demanar un informe a l’Agència Tributària per esbrinar si, efectivament, la filla petita del Rei d’Espanya, havia venut les finques que, sobre els papers sé li atribuïen. El resultat d’aquest informe indicava que, efectivament, constava que els finques eren propietat de la infanta. Mentre l’Agència Tributaria es reafirmava en la veracitat de l’informe, alguns notaris i registradors se’n desmarcaven mentre d’altres acceptaven que haurien pogut cometre un error. Personalment em sembla molt estrany que l’informe s’elaborés sense adonar-se’n de qui es tractava.

 

El nom de Cristina Frederica Victoria Antonia de la Santísima Trinidad de Borbón y Grècia no pot deixar indiferent ningú. Mentre hi havia qui mirava cap a l’Agència Tributària (s’ignora qui va elaborar l’informe) mentre l’acusava de manca de rigor i professionalitat.

 

I és en aquest punt on entren en joc els sindicats. CC.OO. va ser el primer sindicat en sortir al pas per a desmentir que es podés tractar d’un error de l’Agència Tributària. Posteriorment va ser la UGT que, en la mateixa línia, encara va anar més lluny en defensar l’honorabilitat i professionalitat del personal de l’AEAT.

 

Però encara hi hauria un comunicat més, aquest signat per la SIAT-USO, Inspectors d’Hisenda de l’Estat i, també, per la UGT. El comunit venia a dir el mateix que els anteriors però sorprenia que els inspectors, que són el cos d’elit de la casa, s’impliquessin a l’hora de donar recolzament a tots el empleats públics que formem part de la plantilla de l’Agència. Està clar que alguna cosa els havia molestat.

 

Per una altra part, GESTHA, que és el sindicat de tècnics (grup A2), emetia un altre comunicat que acusava directament a la directora general de l’AEAT Beatriz Viana de tracte de favor cap a la Infanta Cristina.

 

Segons aquest comunicat, per a justificar l’import de la compra del palauet de Pedralbes per part dels ducs de Palma, es va inventar la venda de 13 finques per part de la infanta; per a la qual cosa es va demanar que l’Agència Tributària elaborés un informe recolzant aquests fets. Com que no hi va haver cap responsable de departament (inspector) que volés signar un informe fals, segons sembla, va ser la pròpia directora general qui va acabar signant-lo. Al descobrir-se tot l’enrenou, Beatriz Viana va optar en dimitir (encara que va al•legar motius personals per fer-ho) Però hi ha qui diu que va ser forçada a dimitir. Per qui? Evidentment pels responsables polítics del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques.

 

És d’esperar que l’executiu espanyol acabarà agraint l’exdirectora general els serveis prestats i dintre de poc temps veure’m publicat al BOE un nou destí per ella.

EL ‘RÈGIM’ DE LES ADMINISTRACIONS. Per Joan Ferré

El passat dissabte, el Consell de Ministres va aprovar un projecte per a la reforma de les administracions, la qual cosa, a la pràctica, significa aprimar-les de contingut, es a dir, els hi tocarà fer règim…
Sóc dels qui penso que per a portar a terme mesures de tal magnitud, fa falta un ampli consens entre el govern de l’Estat i la resta de comunitats autònomes, i més encara, si com s’ha filtrat, acaba per afectar a aquestes darreres més que a la pròpia administració de l’Estat.
Fa anys que s’apuntaven les següents mesures:
-Supressió del Senat.
El Senat, tal i com està concebut ara, a la pràctica no serveix per a res, ja que si aprova modificar el text d’alguna llei, posteriorment haurà de passar pel Congrés dels Diputats per a ratificar-lo o rebutjar-lo, segons sigui la configuració de les majories.
-Supressió del Ministeri de Cultura.
Segons sembla, el Ministeri de Cultura no té cap competència (zero) Per tant, no és gens lògic que sé segueixi mantenint tota la infraestructura. Com a molt sabem de la seva existència perquè ha recuperat una obra d’art d’algun artista espanyol que s’ha subhastat en alguna galeria especialitzada.
-Supressió de les Diputacions Provincials.
Tradicionalment, les Diputacions provincials han estat el gran suport dels ajuntaments i, al mateix temps, han canalitzat bona part de les ajudes que venen de l’Estat. Però realment fan falta? No podria fer-se igualment des de la Generalitat?
-Supressió dels Consells Comarcals.
La creació dels Consells Comarcals va significar la gran menjadora de CiU. Allí es van col•locar familiars i amics amb l’única condició d’estar afiliats al partit en qüestió.
Però sembla ser que els trets no van per aquí. Les prioritats del govern de Rajoy són unes altres ben diferents i quasi totes encaminades a suprimir departaments i oficines de competència exclusiva de les diferents comunitats autònomes.
De confirmar-se, aquesta mesura xocaria frontalment amb les aspiracions de la Generalitat. Fa temps que des de els sector més independentistes es demana tenir estructures d’estat (encara que per a mi aquestes estructures ja existeixen i el que potser caldria fer és dotar-les de més competències) Estic parlant de les oficines de representació que té la Generalitat per diverses capitals del món (conegudes com les ambaixades catalanes), el Síndic de Greuges (l’equivalent al Defensor del Poble) o la Sindicatura de Comptes (que supervisa els comptes públics dels diferents organismes), el Servei Meteorològic de Catalunya (gràcies a les seves previsions s’elaboren els plans d’mergència) o el Centre d’Estudis d’Opinió (equival al CIS)
És lògic que des de les autonomies tot això és vegi com una intromissió en l’autogovern. Fa dècades, l’arribada al poder des diferents governs de l’Estat solia significar una negociació sobre els traspassos de competències sovint bloquejades i cada cop, des de els autonomies, s’assolien quotes més altes d’autogovern.
És lícit i lògic que una autonomia que tingui una vocació clara de convertir-se en nacionalitat i fins i tot nació, vulgui disposar de tots aquells mecanismes que li permetin al màxim deixar de dependre de Madrid.
Si el govern del PP assumís aquest rol i fos una mica més obert en qüestions autonòmiques, començarien a actuar per tots aquells departaments ministerials amb nul•les o escasses competències. Una bona mesura seria reunificar ministeris similars.
Penso que hi ha molta feina a fer i només espero que s’acabi fent bé, però dubto que el resultat final pugui ser del grat de tothom.
El titular del Periódico de dissabte, amb una paraula ho defineix a la perfecció: Recentralització.

DSC02514

L’AVE NOSTRE DE CADA DIA, DONEU-NOS-EL AVUI… Per Joan Ferré

 Madrid estrena avui el seu segon AVE a la platja. Amb aquest titular, el Periódico de Catalunya de dilluns 17 de juny, començava un petit estudi sobre la situació de l’alta velocitat espanyola. Amb la posada en funcionament de la línia Madrid-Alacant, els ciutadans de la capital i cort, tenen una segona opció per arribar a la costa llevantina després de la línia Madrid-València.
I es clar, davant d’una situació així, cal preguntar-se quins criteris segueix el Ministerio de Fomento a l’hora de prioritzar les línies d’alta velocitat. Tinc el convenciment que una segona línia cap al Llevant no portarà més gent a les platges, sinó que, simplement, diversificarà l’oferta. I els ciutadans de Madrid, encantats…
Estadísticament, la zona espanyola més poblada i que més recursos genera (industrials, agrícoles, comercials, etc.) és l’Est peninsular (des de Girona a Almeria); a més, inclou tres dels ports marítims més importants de la península (els de Barcelona, Tarragona i València); en canvi, en qüestió d’infraestructures, estem com estàvem a la dècada dels 70.
Durant el discurs d’inauguració de l’AVE Madrid-Alacant, Rajoy va dir que volia prioritzar el corredor ferroviari del Mediterrani, però no va donar cap data, per tant, estem al mateix punt mort que ens trobàvem abans de l’acte. El que no va explicar Rajoy és el perquè en època de crisi es segueixen construint línies d’alta velocitat i a sobre, subvencionant els bitllets (des de Madrid a Alacant serà més barat que fer el mateix trajecte en sentit contrari).
Però si ho concretem al nostre territori, ens en adonarem que el greuge encara és molt més gran. L’estació de referència es denomina l’Aldea-Amposta-Tortosa, però s’ubica al terme de l’Aldea i, des d’aquí, el transport públic fins Amposta i Tortosa és pràcticament inexistent.
Si et vols desplaçar cap a Barcelona o València ho has de fer per la N-340, la nacional més transitada de l’estat o per l’autopista de pagament AP-7. L’alternativa que havia suposar l’autovia A-7, està aturada des de fa anys: pel S a l’alçada de Cabanes (curiosament on es va construir l’aeroport de Fabra) i pel N a l’Hospitalet de l’Infant. Per tant, se salta tot el nostre territori.
I si parlem de les comunicacions ferroviàries, el tren més ràpid que circula per aquí és l’Euromed, que també passa de llarg i la resta de trens són antiquats i lents. Anar de l’Aldea a Barcelona costa pràcticament dues hores, el mateix temps que costava fa 40 anys. Segons la Plataforma pels Trens Dignes, el problema s’agreujarà considerablement quan entri en funcionament l’ample europeu, ja que des de l’estació de Tortosa a Tarragona s’hauran de fer dos transbordaments.
Cada cop que s’inaugura un tram de l’alta velocitat, els discursos del nostres mandataris es repeteixen: S’ha situat a Espanya a la primera categoria dels transports. Però la realitat és ben diferent, ja que la majoria del territori espanyol té infraestructures de tercera.
La qüestió és saber fins quan s’invertiran tants milions en una alta velocitat deficitària en detriment de les línies convencionals que, a la pràctica, són molt més útils.
La resposta, encara que sembli complicada, és molt senzilla: Fins que els nostres governants deixen de pensar que per a passar a la història, fa falta inaugurar al menys una línia de l’AVE.
Franco inaugurava pantans…

Captura de pantalla 2012-10-22 a las 15.02.34

LES PRIMERES DERROTES SOCIALISTES, por Joan Ferré Verge.

Joan Ferré Verge

Mals resultats a Galícia. Mals resultats al País Basc… Cal buscar més excuses? Diu la dita que hi ha qui veu la palla a l’ull aliè i no veu la biga al propi… I per al colmo hi ha qui se’n recorda de Zapatero a l’hora d’atribuir-ne els mals resultats. I Aznar? perquè posats a comparar, no hi ha color entre tots dos expresidents. Zapatero potser no en va saber més… però Aznar ha estat, sense cap mena de dubte, el pitjor president del govern que ha tingut Espanya d’ençà de la restitució democràtica. I ho defensaré on calgui! Fins i tot l’actual president del govern, Rajoy, quins mèrits sé li poden atribuir? Ni quan era ministre (Aznar se’n va cuidar de que no tingués carteres de responsabilitat per a no cremar-lo més del compte) va fer res destacable. De l’única cosa que se’n recorda la gent va ser de la desastrosa gestió del petroler Prestige i aquells hilitos de plastilina… I des de que exerceix de president del govern? Alguna cosa positiva que destacar? Rotundament no!
Sembla mentida que des del PSOE es facin anàlisis tant superficials com el que s’ha fet a l’hora de valorar els resultats de les eleccions d’ahir. El diari digital Público ha fet una enquesta amb la següent pregunta: Qui deu d’assumir la responsabilitat al PSOE per la derrota electoral? I aquest ha estat el resultat: Els candidats Patxi López i Patxi Váquez (12,2%); Alfredo Pérez Rubalcaba (79,71%); Ningú, els resultats són acceptables (8,9%)
Amb totes les reserves sobre la fiabilitat que tenen sempre els resultats d’aquests tipus de sondejos (qui vota no sempre té el rigor necessari), em semblen prou clars a l’hora de valorar la gestió socialista des del 20-N de l’any passat. El poble espanyol ja va emetre un vot de càstig contra els socialistes en les passades eleccions generals. Cal recordar que van estar els pitjors resultats que mai s’havien aconseguit?
Dintre d’un mes i escaig (25 de novembre) hi hauran eleccions autonòmiques a Catalunya. De moment, tot el sondejos parlen d’una victòria aclaparadora de CiU (que s’ha embolcallat de la bandera independentista) i de un descens estrepitós del PSC. Fins i tot, sembla que es podria convertir-se en la quarta força política després de CiU, ERC i ICV-EUA.
El PSC, que sempre havia estat hegemònic a les generals i municipals i que només quedava segon a les autonòmiques, ja va patir un fort revés a les passades generals quan, per primera vegada va quedar relegat al segon lloc després de CiU, tot i les retallades de mas que ja portava un any al govern.
La caiguda, si ningú hi posa remei durant aquest mes que queda, sembla del tot irremeiable. I un mes passa molt ràpid i haurien de produir-se una sèrie de factors que permetessin una certa recuperació del vot, cosa bastant improbable.
No fa gaires dies llegia que ja hi ha qui treballa pensant en una gran ensopegada del candidat (i primer secretari del partit) Pere Navarro.
Tan el PSOE com el PSC van perdre l’oportunitat històrica de renovar idees i cares en els seus darrers congressos. Fins i tot als socialistes catalans, l’avançament de les eleccions autonòmiques els va agafar amb el peu canviat i no van poder fer ni les primàries anunciades. El mateix que podria passar ara al PSOE si Rajoy decidís disoldre les cambres espanyoles.
Tots aquest fets, sumats a l’actual desencantament de una bona part de l’electorat progressista han d’acabar passant factura a la que, fins ara, eren les formacions hegemòniques de l’esquerra espanyola i catalana. Ara mateix els socialistes no són alternativa de govern, sinó simples comparses electorals.
Les actuals cúpules socialistes haurien d’acceptar que es van equivocar i posar-hi remei el més aviat possible.
Val més entonar un mea culpa fora de temps que no fer-ho mai i, a sobre, pensar que la culpa de tots els mals la tenen els altes i esperar que els ciutadans acabin posant les coses al seu lloc. Els resultats del País Basc i Galícia han estat un clar exemple de quina és la situació actual. Siguem realistes!

Captura de pantalla 2012-10-17 a las 02.32.04

ESPAÑOLIZAR, por Joan Ferré Verge

Joan Ferré Verge

Mentre a Catalunya es parla d’independència, els castellans diuen que ens volen españolizar, un concepte de fàcil comprensió però de difícil traducció. Fins i tot si haguéssim de buscar la correspondència al nostre idioma amb el vocable catalanitzar, encara que sigui correcte, no em direu que no és una forma un tant forçada a l’hora de pronunciar-la.
Españolizar en aquest cas seria sinònim d’adoctrinar, es a dir, imposar-nos a la força, la seva manera de pensar i no només això, sinó també, anteposar-nos, la seva història, cultura, llengua, etc. per damunt d’allò que ens és propi i que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir fer-nos renunciar.
I és que els catalans som així. Com més se’ns vol imposar un cosa, més ens resistim i causa en nosaltres l’efecte contrari. És el que jo anomeno l’efecte acció reacció.
A partir del segle X fins els Reis Catòlics, Catalunya va tenir una història pròpia que es va desenvolupar de forma paral•lela a la de Castella. El Compromís de Casp va significar la imposició d’un rei castellà en la persona de Ferran d’Antequera. D’aquí a la unitat dels regnes d’Espanya (que no unitat nacional), només hi havia un pas. Mentre va existir la Casa d’Aústria, Catalunya va tenir una gran autonomia que li va permetre conservar les lleis, els furs, els costums i les tradicions i, en molts d’aspectes, la història va seguir desenvolupant-se paral•lelament a la castellana: mentre Castellà s’embarcava en la conquesta d’Amèrica, els catalans empreníem la conquesta de la Mediterrània; una conquesta més comercial que de domini i possessió, mol més acord amb el nostre caràcter.
La possibilitat de que la casa de Borbó francesa regnés a totes les Espanyes amb el que significaria la pèrdua dels drets i les llibertats del poble català, uns privilegis dels que havia gaudit fins llavors, va propiciar que els catalans ens impliquéssim com si ens anés la pròpia existència (de fet era així) en la guerra de Successió i es va decidir lluitar al costat d’Anglaterra, la gran enemiga dels francesos.
Amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, la guerra es dóna per acabada amb la victòria dels castellans i francesos sobre els anglesos i els catalans. Però els anglesos no se’n van anar amb els mans buides a l’apropiar-se de Menorca i Gibraltar.
D’aquells temps té l’origen la Ciutadella, l’actual seu del Parlament de Catalunya, un aquarterament militar que, paradoxalment, no tenia finalitats defensives, sinó de repressió sobre la població barcelonina.
Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, es va saber sobreposar del cop que va significar aquella derrota i, a partir d’aquí, va començar una llarga etapa d’industrialització i de creixement de la ciutat.
L’altra gran derrota catalana va ser la guerra Civil. Un cop més, Catalunya va fer costat al bàndol que representava les llibertats i el progrés en contraposició al autoritarisme que significaven els revoltats. La derrota final de la República va comportar una nova pèrdua de drets i llibertats i quaranta anys de ostracisme i la decadència.
Recuperada la democràcia, poc a poc es va retornat a la normalitat que representava el restabliment de la Generalitat i la conseqüent recuperació de tot el que s’havia perdut.
Llavors ningú es podia pensar que una nova derrota no cruenta, com la que va representar la victòria del PP a les urnes el 20-N de 2011, pogués representar un nou intent de voler-nos usurpar la nostra identitat que és l’essència de la nostra existència com a nació.
Ens doblegaran, però no ens trencaran!!!

Captura de pantalla 2012-09-27 a las 22.02.00

ELS ÁRIAS-CAMISÓN D’ESPANYA

Joan Ferré Verge

Segurament el nom de José Eugenio Árias-Camisón no us dirà res. Si us dic que el tal Árias-Camisón és el propietari del rostidor Guadalmina de Marbella, potser alguns començareu a intuir de qui estic parlant…

Bé, la darrera pista. És aquell senyor que es va declarar insubmís quan es va aprovar la llei del tabac i va dir que al seu establiment deixaria fumar, encara que per aquest fet va rebre més d’una sanció de la Junta d’Andalusia.

Árias-Camisón es declarava contrari al govern socialista i admirador del PP, fins al punt que va oferir dinar gratis als seus amics i clients el dia després del 20-N, amb la seguretat que els homes i dones de Rajoy guanyarien les eleccions generals. Igual li va passar a Salvador Alcaraz del restaurant el Langostino de Oro de Vinaròs que l’estiu de 2011 em va dir que a partir del dia 20 de novembre tot canviaria…

Ara em pregunto: Què deuen de pensar els qui van confiar cegament que amb l’arribada del PP Espanya milloraria? Segueixen pensant que amb Rajoy estem millor que abans? Les polítiques que s’han aplicat fins ara, en lloc de reactivar l’economia espanyola, el que han fet és, precisament, l’efecte contrari. Que l’economia espanyola es contregui. Diuen els responsables de l’equip econòmic del govern que, en el futur, totes aquestes mesures donaran els resultats esperats. Però abans, quants restaurants hauran de tancar?

El propietari del rostidor de Marbella tenia la seguretat que una de les primeres mesures que aplicaria el nou govern seria derogar la llei del tabac que prohibia fumar a qualsevol tipus d’establiment públic, com ara els restaurants. Una altra mesura que havia d’afavorir els empresaris era la modificació de la llei de l’IVA en l’apartat de no tenir l’obligació de liquidar les quotes repercutides d’aquest impost fins haver-les cobrat, ja que no sempre es cobra immediatament d’haver fet la venda o la realitzat la prestació de servei. Fins i tot recordo que els populars d’Amposta en van fer bandera a l’hora d’explicar les bondats del programa electoral del seu partit. Res més lluny de la realitat. Després de 10 mesos, el govern de Rajoy encara no ha derogat la llei del tabac (ni ganes tampoc!) i en el tema de les quotes repercutides de l’IVA segueix com abans, es a dir, les hagin cobrar o no, les han de liquidar el trimestre corresponent.

Imagino que els Árias-Camisón o els Alcaraz deuen d’estar profundament decebuts amb un govern del qui esperaven tot i que no els hi ha reportat res. Però aquest sentiment és generalitzat i avarca a la pràctica totalitat de ciutadania. Son molts els qui els van votar el PP esperant trobar un lloc de treball o que els hi canviés la seva situació econòmica i, en l’actualitat, es troben en una situació molt pitjor i no només en el camp econòmic, sinó també social. La profunda decepció de la societat espanyola és molt gran.

I el pitjor de tot, ningú ens pot garantir que aquesta situació millorarà en un futur no molt llunyà. Les perspectives són, ara com ara, d’una degradació continuada de l’estat del benestar fins al punt de que, potser, dintre de poc, ja no en quedarà cap indici, només el record.